16.06.2010

El primer ministre britànic, David Cameron, va demanar perdó ahir als ciutadans del nord d'Irlanda pels catorze manifestants republicans morts, el Bloody Sunday, per l'exèrcit britànic. I va demanar perdó sense excuses i amb veu clara, assumint el lamentable passat d’un antecessor seu en el càrrec, en un contrast clar amb el govern espanyol i la seua actitud envers els morts de Vitòria, de Puig Antich o del president Companys.

El text llegit pel primer ministre és contundent i diu, entre més coses:

-'Sóc un patriota i no voldria creure que el meu país haja fet res malament, ni qüestionar el comportament dels nostres soldats o del nostre exèrcit, que tinc pel millor del món. [...] Però les conclusions del dossier [sobre el Bloody Sunday] són del tot clares. No hi ha cap dubte, ni cap equivocitat, ni cap ambigüitat. Allò que va passar aquell Bloody Sunday fou injustificat, fou injustificable, fou un error.'

-'No defensarem pas l'exèrcit britànic defensant allò que és indefensable. No honorarem pas els qui han servit dignament per mantenir la pau i l'imperi de la llei a Irlanda del Nord amagant la veritat.'

-'El govern és el responsable final de la conducta de les forces armades i per això, en nom del govern, més encara, en nom del nostre país, demane sincerament perdó.'

-'El meu govern no posarà mai en pla d'igualtat els qui defensen la llibertat i els qui la volen destruir. Però tampoc no amagarem mai la veritat.'

Els fets del Domhnach na Fola, el Diumenge de Sang, al Bogside de Derry, van esdevenir-se el 30 de gener de 1972, essent primer ministre el conservador Edward Heath. En la millor tradició democràtica ara el primer ministre Cameron ha assumit els errors del primer ministre de l'època perquè les persones canvien, però el càrrec perdura. I no li ha recat de reconèixer els gravíssims errors del seu exèrcit, de presentar excuses, el condol i la reparació jurídica a les víctimes.

Excuses, condol i reparació jurídica que ací no han rebut mai ni el president Companys, ni Salvador Puig Antich ni els morts de Vitòria per a posar tres casos paradigmàtics. Excuses i més que això, perquè en el cas britànic hi ha una modificació jurídica concreta que neteja per sempre més el nom dels catorze assassinats i en recupera l'honorabilitat.

De nou, i són ja tantes vegades!, veiem amb tota claredat la diferència entre un estat de llarga tradició democràtica i Espanya. Mentre allà la veritat és important, ací, per damunt de la veritat i de la raó, hi ha l'aparença formal de l'estat, fins i tot la de l'estat nascut de la insurrecció franquista, de la qual prové aquest que tenim avui. És així de greu i així de lamentable.

(Per cert, els noms dels morts, dels assassinats, són John Duddy, Patrick Joseph Doherty, Bernard McGuigan, Hugh Pious Gilmour, Kevin McElhinney, Michael Gerald Kelly, John Pius Young, William Noel Nash, Michael M. McDaid, James Joseph Wray, Gerald Donaghy, Gerald McKinney, William Anthony McKinney i John Johnston.)

La nova entrega de documents arriba amb retard i encara no serà l'última

ROGER TUGAS Barcelona 18/05/2010 06:06

Tot i que el procés de retorn dels documents confiscats pel franquisme a Catalunya i reclosos a l'Arxiu de Salamanca avança amb lentitud i retards, el Ministeri de Cultura espanyol va iniciar ahir una nova fase i va autoritzar el trasllat i el lliurament d'una nova remesa de fons documentals.

La nova entrega dels coneguts com a papers de Salamanca inclou 272 caixes amb documents i 462 llibres que es van prendre a entitats i particulars i que arribaran aquesta setmana o la vinent a l'Arxiu de Sant Cugat. D'aquesta remesa, 37 caixes pertanyen al Sindicat Agrícola Cooperatiu de Lleida i la resta provenien de Barcelona, de la Comissaria General d'Ordre Públic, de la CNT o del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), entre d'altres.

Aquesta notícia arriba tard. Les previsions apuntaven que la darrera remesa havia de venir a finals del 2009 i, de fet, encara queda pendent un darrer trasllat amb un gruix de documentació "similar" al que es va anunciar ahir.

Urgència extrema

El conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, va reclamar un calendari pel retorn dels últims papers, perquè "anem molt tard". Tresserras va recordar que "la llei és del 2005" i que des de llavors "persones afectades han mort". "Cal que des de Salamanca i des del ministeri s'entengui aquesta urgència extrema", va exigir.

Josep Cruanyes, portaveu de la Comissió de la Dignitat, va coincidir en el fet que aquesta tramesa "arriba tard" i en culpa el Ministeri de Cultura, que hauria presentat una "actitud obstruccionista" frenant per "motius polítics" el trasllat".

Abans de portar els documents, s'han hagut de digitalitzar per facilitar-ne la posterior consulta. La Generalitat ha pagat aquest tràmit, que s'ha encarit a causa de l'endarreriment.

El Col·legi de Periodistes de Catalunya s'ha pronunciat davant la situació creada entre la direcció de TVC i els responsables del documental 'Monarquia o República?', Ricard Belis i Montse Armengou, per la decisió de la cadena de no emetre el reportatge en entendre que necessitava 'un enfocament diferent'. Després la petició d'empara feta per Armengou, el Col·legi ha remès un comunicat afirmant que un cop vist el treball i després de parlar amb les dues parts, la institució no valora la qualitat del reportatge perquè no li correspon i perquè la trajectòria professional dels seus autors queda fora de qualsevol dubte. El Col·legi entén que aquesta és una situació de disparitat de criteris entre un encàrrec i el resultat obtingut, i insta les dues parts a trobar una via de solució i d'entesa.
 

 Juan Antonio Samaranch Torelló va néixer a Barcelona el 17 de juliol de 1920, un dia que sempre va considerar providencial. Setze anys després, Franco es revoltava contra la República; el 17 de juliol de 1973 seria anomenat president de la Diputació de Barcelona i exactament quatre anys més tard deixaria el càrrec per anar d'ambaixador a l'aleshores URSS, i el 16 de juliol de 1980 va ser anomenat president del Comitè Olímpic Internacional (COI).

 El pare de Juan Antonio era un industrial tèxtil que tenia l'empresa Samaranch a Molins de Rei, empresa que faria aigües durant la crisi dels anys setanta. El jove va estudiar el que aleshores  deien comerç i va esdevenir professor mercantil. El van cridar a fer de soldat als 18 anys, però es va fugar i va passar al bàndol franquista. El 1946 va caure malalt de tuberculosi, però es va  curar i es va dedicar més a l'esport que als estudis. Va fer alguna vegada de boxejador, però on realment va fer-se un nom va ser com a jugador d'un esport poc conegut, el joquei sobre patins, del qual va esdevenir seleccionador  nacional. Espavilat, va aconseguir el 1952 muntar un campionat nacional de joquei a Barcelona. Amb els seus amics Juan Vilà Reyes i Federico Gallo tenia tres coses en comú: parlaven sempre en castellà, volien fer carrera dins el règim franquista i eren de l'Espanyol.

 Samaranch tenia a més fama de faldiller. El 1955 va ser anomenat regidor de l'ajuntament de Barcelona, però en prendre possessió el governador civil del moment, Felipe Acedo, li va dir: "Joven, a mí los concejales me gustan casados" i, sempre obedient amb el poder, es va casar l'1 de desembre d'aquell any amb María Teresa Salisachs a la catedral de Barcelona. Va començar a valorar molt la informació i es va envoltar d'una colla de periodistes, i també va alternar als cercles de Madrid on es va fer amic del marqués de Villaverde, el gendre de Franco, fins al punt que el dictador el va fer anomenar delegat nacional d'Esports el 1966. Esport i política sempre han estat una bona combinació en la vida de Samaranch.

 El 1967 era ja procurador en Corts, mentre es dedicava a participar en empreses immobiliàries amb un toc d'especulació, des de la construcció del barri de Ciutat Meridiana fins l'avortat projecte de fer una ciutat de vacances a la platja del Prat, on tenia interessos el banquer Jaume Castell. El 1973 Samaranch va esdevenir president de la Diputació de Barcelona, càrrec que va ocupar quatre anys, en el qual el va sorprendre la mort de Franco ("soy franquista ciento por ciento", va dir en aquell moment). Llest com la fam, va veure que un futur polític no era possible, i va anar a la URSS a llaurar-se un futur paraesportiu aconseguint els imprescindibles vots dels països aleshores comunistes per ser anomenat president del COI.

 Com han dit alguns, el seu passat feixista va semblar esborrar-se quan un altre 17, però d'octubre i del 1986, va anunciar que els Jocs Olímpics de 1992 tindrien lloc a Barcelona. Diuen que duia a la butxaca una castanya, un costum habitual en ell, tan supersticiós com el d'intentar que els fets importants de la seva vida caiguessin en 17 de juliol. Plegar del COI ho va fer un dia abans, el 16 de juliol del 2001. Quatre mesos abans, l'Ajuntament de Lausana, la ciutat del COI, es va oposar a una petició per que fos declarat ciutadà d'honor pel seu passat  franquista. L'Ajuntament de Barcelona li havia donar, en canvi, la medalla d'or de la ciutat uns anys abans.