Logotip comissio de la dignitat

CAT - CAST - EN - EUSK - FRA - GAL



La Comissió de la Dignitat amb motiu del 69è aniversari de l'afusellament del President de Catalunya hem volgut posar al nostre  web  la transcripció dels parlaments fets al Palau de la Generalitat el dia 29 de setembre de 2008 per la cònsol general d'Alemanya i el cònsol general francès a Catalunya, que en nom dels seus governs, van assumir la responsabilitat en la detenció i deportació del president Lluís Companys que van lliurar als franquistes.

Van fer unes declaracions històriques de restitució de França i alemanya al President i el poble de Catalunya que posem a l'abast de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya en el text original i la traducció en català.   Si els governs francès i alemany han assumit per mitjà dels seus cònsols a Catalunya la seva responsabilitat, encara més ho va de fer el govern espanyol que té un deute envers el nostre president i tota la nostra nació. Resta ara que el Govern espanyol compleixi la seva obligació de restituir  l'acte d'oprobi comès contra el nostre president i promogui les accions que corresponguin per a anul·lar aquell procés i també els dels milers de processats que van patir la repressió política. Com els governs Alemany i Francès és responsabilitat seva que faci aquest acte de justícia.  

Hem d'agrair la col·laboració de Marion Hohn Abat i Ramon Tor Cabello en les tasques de transcripció i traducció d'aquests textos i al Racó Català la col·laboració tècnica en la construcció d'aquest web.

Taxt original en alemany dit per la cònsol general d'Alemanya

Rede der Generalkonsulin der Bundesrepublik Deutschland in Barcelona Frau Christine Gläser am 29.09.2008 im Palau de la Generalitat zum 68. Jubiläum der Hinrichtung des Presidenten der Generalitat von Katalonien Lluís Companys

(Begrüßung des Vize-Presidenten, des Vertreters der Comissió de la Dignititat und des französischen Generalkonsuls Pascal Brice)

Meine sehr geehrten Damen und Herren,

als ich Anfang September 2008 von der Comissió de la Dignitat gefragt wurde, ob ich bereit sei am 29. September als Generalkonsulin der Bundesrepublik Deutschland auf einer Veranstaltung zu Ehren von Lluís Companys zu sprechen war mir dieser Name nur kürzlich bekannt.

Zur Vorbereitung meines Einsatzes in Barcelona - ich habe am 3. Juli dieses Jahres angefangen - habe ich, soweit mir meine Zeit dies erlaubte, einige Bücher gelesen über Geschichte, Kultur und Leben in Katalonien. Darunter war auch ein Roman des deutschen Autors Hans Magnus Enzensberger, der sich darin mit der Bewegung der Anarchisten auseinandersetzte, die in den dreißiger Jahren in Spanien, in Katalonien aktiv waren, und dort las ich zum ersten Mal den Namen Lluís Companys. Über sein Leben, sein politisches Wirken und seinen Stellenwert in der Geschichte Kataloniens wusste ich jedoch damals so gut wie nichts, versuchte jetzt aber mehr über ihn zu erfahren, und aus dem Rahmen dieser Nachforschungen wurde mir klar welche Bedeutung er für Katalonien hatte und immernoch hat. Gleichzeitig musste ich allerdings auch schmerzlich zur Kenntnis nehmen, welche bedauerliche Rolle die damalige deutsche Regierung in der Geschichte spielte. Letztendlich war es die Gestapo, die seinen Tod auslöste. Sie lies ihn zu Zeiten des Vichy-Regims verhaften und an das Franco-Regim ausliefern. Die Folge, nämlich seine Exekution am 15. Oktober 1940 auf dem Montjuïc nach einem eintägigen Schnellverfahren, wurde dabei in Kauf genommen.

Auch wenn seither viele Jahre vergangen sind und sich viel im politischen Umfeld geändert hat, stehen wir Deutsche doch zu unserer Schuld und versuchen aus der Geschichte zu lernen. Ich muss allerdings zugeben, dass es manchmal viele Jahre brauchte, bis wir in der Lage waren in konkreten Fällen Schuld einzugestehen. Das erste Zeichen bezüglich der Übernahme von Veranwortung für die Umstände, die zum Tode von Lluís Companys führten, hat Mitte der achtziger Jahre - also mehr als 40 Jahre nach den Ereignissen - unser ehemaliger deutscher Bundeskanzler Helmut Kohl gesetzt. Er hat sich bei Jordi Pujol als ofiziellen Vertreter Kataloniens für das Mitwirken Deutschlands an der Hinrichtung Companys entschuldigt.

Wir Deutsche haben während des vergangenen Jahrhunderts, in der Zeit des Nazi-Regims große Schuld auf uns geladen. Wir rufen uns deshalb diese Vergangenheit immer wieder ins Bewustsein, und zwar nicht nur für uns persönlich, sondern für alle folgenden, heranwachsenden neuen Generationen. In dieser unaufhöhrlichen Bewältigungsarbeit sehen wir eine besondere Verpflichtung, und wir nehmen diese Verpflichtung immer wieder neu an. Wir machen das, damit radikale Ideologien, zu denen Rassismus, Fremdenfeindlichkeit und Antisemitismus gehören, nie wieder in Deutschland Fuß fassen. Die moralische Katastrophe der deutschen Geschichte ist die Grundlage dafür zusammen mit unseren Partnern in der Welt eine gemeinsame Zukunft unter dem Zeichen der Menschenwürde zu gestalten. Auch mit Katalonien wollen wir diese Arbeit gerne fortsetzen.

Wichtig ist in diesem Zusammenhang auch, dass wir es nicht nur bei Worten bewenden lassen, sondern den Worten auch Taten folgen. Das haben wir unter anderem mit der Gründung der Stiftung „Erinnerung, Veranwortung und Zukunft“ bewiesen. Ihre Ziele sind, zum Einen die Entschädigung von Zwangsarbeitern, denn bis zu 15. Millionen Kriegsgefangene, KZ-Insassen, verschleppte und zwangsdeportierte Menschen, auch in der Zeit des Nationalsozialismus in Deutschland teilweise unter schlimmsten Bedingungen arbeiten mussten. Sie sollen Entschädigungszahlungen erhalten. Zum Zweiten, humanitäres Engagement für Überlebende der NS-Zeit. Die Stiftung will damit zur Verbesserung der Situation dieser mittlerweile hochbetagten Menschen beitragen. Und zum Dritten, der Einsatz für Demokratie und Menschenrechte. Die Stiftung will den vielen Menschenrechtsorganisationen, die sich um die Situation der Menschenrechte auf der Welt kümmern, keine Konkurrenz machen. Es geht vielmehr um die Antwort auf ein bitteres Unrecht infolge deutschen Handelns während der NS Zeit. Bis zum Jahre 2007 hat die Stiftung über 5 Milliarden Euro ausgezahlt. Das Geld kam zu gleichen Teilen von 650 Unternehmen der deutschen Wirtschaft und von der Bundesregierung.

Ich sitze heute hier zusammen mit meinem französischen Kollegen, nicht zufällig oder nur weil wir beide von Ihnen eingeladen worden wären. Obwohl zwei Welten und viele Jahre der Feindlichkeiten uns während der Vergangenheit trennten, ist die deutsch-französische Verständigung inzwischen in einem bisher kaum vorstellbarem Maße gelungen, und hat damit Modellcharakter für die Verständigung mit allen anderen europäischen Partnern angenommen. Gute Zusammenarbeit und enge Abstimmung bleiben aber nicht auf das deutsch-französischen Verhältniss beschränkt. Es ist vor allem ein gemeinsames kulturelles Erbe und ein gemeinsames Wertesystem, welches die Zusammengehörigkeit Europas ausmacht und für diese Werte ist auch Lluís Companys eingetreten: Demokratie, Humanität und Solidarität. Werte für die Europa steht, nie an Gültigkeit verlieren und die es stets zu verteidigen gilt. An dieser gemeinsamen Aufgabe wollen wir ganz im Sinne von Lluís Companys gemeinsam weiterarbeiten. Vielen Dank.

Traducció al català

(Salutació al Vice-president, al representat de la Comissió de la Dignitat i al Cònsol General de França)

Distingides Senyores i Senyors:

Quan a principis del mes de setembre de 2008 des de la Comissió de la Dignitat em varen preguntar si estava disposada a parlar el 29 de setembre en qualitat de Cònsol General de la República Federal d’Alemanya en un acte en honor de Lluís Companys feia molt poc que coneixia aquest nom.

Tot preparant la meva missió a Barcelona – he començat a exercir el càrrec el 3 de juliol - vaig llegir, en el temps de què disposava, alguns llibres sobre història, cultura i vida a Catalunya. Entre aquests llibres hi havia una novel·la de l’autor alemany Hans Magnus Enzensberger, que tracta del moviment anarquista que en els anys 30 va estar actiu a Espanya, a Catalunya, i en aquest llibre vaig llegir per primera vegada el nom Lluís Companys. En aquell moment, però, no sabia pràcticament res sobre la seva vida, la seva activitat política i la seva importància en la història de Catalunya. Tanmateix vaig intentar conèixer més coses sobre ell i, com a resultat d’aquestes indagacions, vaig comprendre quina importància va tenir i encara té per Catalunya. Al mateix temps, però, també em vaig adonar, amb dolor, de quin havia estat en la història el paper lamentable del govern alemany d’aquell moment. Al cap i a la fi, va ser la Gestapo qui va provocar la seva mort. Va ordenar la seva detenció sota el règim de Vichy i el va lliurar al règim de Franco. La conseqüència, que no és altra que la seva execució el dia 15 d’octubre de 1940 a Montjuïc després d’un judici sumaríssim de només un dia, va ser un desenllaç assumit.

Si bé des de llavors han passat molts anys i han canviat moltes coses en l’entorn polític, nosaltres els alemanys seguim assumint la nostra culpa i mirem d’aprendre de la història. Certament haig d’admetre que de vegades han hagut de passar molts anys abans que en casos determinants no hem estat en disposició d’admetre la nostra culpa. El primer signe d’assumpció de responsabilitat per les circumstàncies que van conduir a la mort de Lluís Companys prové, a mitjans dels anys 80 – és a dir més de 40 anys més tard que els fets –, del que en aquell moment era el canceller federal Helmut Kohl. Va demanar disculpes per la participació d’Alemanya en l’execució de Companys davant Jordi Pujol, qui en aquell moment era el representant oficial de Catalunya.

Nosaltres els alemanys ens hem carregat en el segle passat durant el regim Nazi amb una gran culpa. És per això que una vegada i una altra en prenem consciència, i no només per nosaltres mateixos, sinó per totes les generacions que han de venir. Veiem en aquesta tasca de superació que mai s’acaba una obligació ben especial, obligació que assumim sempre de nou. Ho fem per tal que ideologies radicals, entre elles el racisme, la xenofòbia i l’antisemitisme, no es tornin a consolidar mai més a Alemanya. La catàstrofe moral de la història alemanya és el que ens mou a construir, juntament amb els nostres socis en el mon, un futur comú sota el signe de la dignitat humana. Aquesta tasca també la volem seguir desenvolupant amb Catalunya.

En aquest sentit també és important no quedar-se amb les paraules, sinó que aquestes vagin seguides de fets. Això ho hem demostrat, entre d’altres coses, amb la constitució de la fundació “Erinnerung, Veranwortung und Zukunft”. Aquesta fundació té com a objectius, en primer lloc, indemnitzar els treballadors forçosos, donat que fins a 15 milions de presoners de guerra, interns en camps de concentració, desplaçats i deportats en temps del Nacionalsocialisme a Alemanya també van haver de treballar en les pitjors condicions. Aquestes persones han de ser indemnitzades. En segon lloc, la fundació té un compromís humanitari amb els supervivents del període nacionalsocialista i vol contribuir a millorar la situació d’aquestes persones, que a aquestes alçades ja tenen una edat molt avançada. I, en tercer lloc, també s’implica per la democràcia i els drets humans. La fundació no pretén fer-los la concurrència a les nombroses organitzacions de drets humans que s’ocupen de la situació dels drets humans arreu del món. Al contrari, es tracta de donar resposta a una gran injustícia produïda com a conseqüència d’accions alemanyes durant el període del Nacionalsocialisme. Fins a l’any 2007 la fundació havia fet pagaments per import de cinc mil milions d’Euros. Aquests diners provenen a parts iguals de 650 empreses de l’economia alemanya i del govern federal.

No estic avui aquí compartint taula amb el meu company francès per casualitat o només perquè Vostès en hagin convidat a tots dos. Al contrari, encara que en el passat ens hagin separat móns i molts anys d’enemistats, mentrestant s’ha assolit una entesa franco-alemanya en un grau abans inimaginable. D’aquesta manera, aquesta entesa ha assolit la condició de model per a la concòrdia amb tota la resta de socis europeus. Una bona col·laboració i una estreta coordinació no queden limitats a la relació franco-alemanya. Abans que tot és una herència cultural comuna i un sistema de valors comú allò que determina la unió d’Europa, i per aquests valors també va advocar Lluís Companys: democràcia, humanitat i solidaritat. Són valors que Europa defensa, que mai perden la seva vigència i que cal defensar sempre. Volem continuar treballant junts en aquesta tasca com Lluís Companys hagués volgut. Moltes gràcies.

Text original en francès dit pel cònsol general de França

M. Pascal Brice, consul général de France

Merci beaucoup Monsieur le président, Honorable Vicepresident, Senyor President de la Comissió de la Dignitat, Honorables Consellers, Diputats, Monsieur l’adjoint au maire de Barcelone, Monsieur le secrétaire national aux Affaires internationales, Chers Amis,

C’est très naturellement que j’ai accepté, à l’invitation du vice-président, et à l’invitation du président de la Commission pour la Dignité, de me joindre à cet acte d’hommage au président Companys. Et j’en suis d’autant plus heureux que je reconnais parmi vous de nombreux amis, engagés dans la société catalane, de toutes générations, de toutes obédiences politiques, et je suis encore une fois très heureux avec ma collègue allemande de m’associer à cet hommage. Il s’agit à mes yeux, et c’est le sens de ma participation, aujourd’hui, au nom de la République française, d’un acte de mémoire historique, d’un acte d’hommage à une victime illustre de la Guerre civile espagnole, à un président de la Généralité de Catalogne, victime de ces moments terribles de l’histoire de votre pays et de l’Europe. J’ai probablement quelques raisons très personnelles d’être présent auprès de vous aujourd’hui. L’une est anecdotique, il se trouve que j’ai fait mes études dans la ville, La Baule, où le président Companys a été arrêté. L’autre l’est moins mais elle est aussi très personnelle, puisque ma grand-mère, vous le savez Monsieur le président, nous en avons parlé, fut une exilée, exilée à Mendes, présente ici à Barcelone pendant la Guerre civile, et elle a dû fuir ensuite vers la France et vers l’Amérique du Sud. Et cette histoire-là, depuis mon enfance, résonne. Et aussi, très probablement, ce n’est pas sans incidence sur le métier de diplomate qui est le mien, c’est le métier des faiseurs de paix, consacré notamment pendant de très nombreuses années à la réalisation de l’unité de l’Europe. Mais, ces raisons personnelles ne sont, en réalité, que d’une importance très mineure, l’essentiel n’est pas là. L’essentiel est que nous avons souhaité aujourd’hui et en plein accord avec ma collègue allemande, à qui je veux redire combien je suis content de participer à cet acte. Le sens profond de ma présence ici, au nom de la République française, est tout simplement de redire que, en toutes occasions, la construction de l’Europe dans laquelle nous sommes engagés et dans laquelle les trois pays que nous représentons ici, à la fois l’Allemagne, la France et l’Espagne, et en son sein la Catalogne. Et je sais combien les Catalans sont engagés, depuis toujours, à la construction de l’Europe, que ce projet européen est fondé sur un devoir de mémoire, sur un devoir de vérité, sur un regard constant même des périodes les plus sombre de l’histoire du XXe siècle, et Dieu sait que ce XXe siècle n’a pas été avare en drames et, notamment, lorsque le fascisme et le nazisme ont déployé leur ombre terrible sur notre continent. Et c’est pourquoi je suis encore une fois particulièrement heureux de m’associer à vous aujourd’hui avec ma collègue allemande, parce que je veux ici devant vous rendre un hommage très appuyé à l’exercice de mémoire auquel les Allemands se sont joints dès l’après-Seconde Guerre mondiale et qui fait de ce pays, permets-moi de le dire ma chère Christina, une référence pour ce qui est de ce travail de mémoire, et je crois que les jeunes Allemands peuvent aujourd’hui être fiers de leur pays parce qu’il a su assumer son histoire et ses responsabilités. Chaque pays, chaque peuple le fait à son rythme. Le peuple français le fait pour les périodes sombres de son histoire à son rythme. Il vous revient de le faire à votre rythme et de ceci je n’ai, en tant que Français, et plus particulièrement, en tant que consul général de France, pas de commentaire à faire et pas d’opinion à émettre. Je suis ici, encore une fois, auprès de vous, fier de cela, Monsieur le président, parce que Lluis Companys, c’est un personnage qui a aussi, comme de très nombreux Français, comme de très nombreux Européens, fait partie de mon histoire personnelle à travers l’apprentissage de ce que fut cette période sombre et surtout à travers l’apprentissage de ce que fut la Résistance qui demeure pour nous tous une attitude fondamentale et ceci aussi pour l’avenir. Cet acte, encore une fois, n’est pas, je crois, un acte de recherche de responsabilités. Le président de la Comissió per la Dignitat l’a redit tout à l’heure, la République française, vous le savez, se reconnaît dans l’histoire de la résistance au fascisme et au nazisme, la résistance intérieure, la résistance extérieure. Des milliers de Français ont combattu le nazisme. La continuité de la République française, elle est là. Les valeurs de la République française, elles sont là. Et, dans le même temps, la République a reconnu que certains fonctionnaires avaient apporté leur concours actif à la réalisation des projets de l’occupant, et notamment pour la déportation des juifs. Cette reconnaissance historique a été faite par le président Chirac lors de son discours du Vel’-d’Hiv’. C’est dire que la France, je crois, a fait son travail de mémoire et reconnu ses responsabilités, et c’est la raison pour laquelle je me permets de dire que, en l’occurrence, et s’agissant du président Companys, mon sentiment… mais ce qui importe, Cher président, c’est le sentiment des historiens, c’est un travail d’historien, c’est qu’en l’occurrence, s’agissant du destin tragique du président Companys, dans les tout premiers jours de l’Occupation : Ce sont les forces d’occupation, dans un pays occupé, qui ont conduit à terme ce projet néfaste. Mais ceci est un débat d’historiens, je ne suis pas venu ici pour assumer ou fuir des responsabilités et, encore une fois, tout simplement parce que la République française a assumé que, dans son histoire, il y avait des actes de collaboration. Cet acte encore une fois est un acte d’hommage à la résistance, au courage. Il est aussi à travers ce qu’il y a de très humain dans le destin du président Companys, et je veux saluer la famille ici présente, ce destin qui veut que cet homme, porté par une responsabilité historique, celle de président de la Généralité de Catalogne, est resté dans cette ville française pour prendre soin de son fils, et c’est évidemment quelque chose qui nous frappe, en tant qu’individu, en tant que père, en tant que parent, en tant que citoyen. Cette fragilité de l’action politique et je sais que vous êtes nombreux ici, militants politiques, à comprendre ce que cela peut signifier. Et c’est cette fragilité humaine là aussi qui nous conduit à cette sympathie très naturelle envers le président Companys. Encore une fois, je veux devant vous et avec vous, car il est d’abord vôtre, mais il est aussi, par son combat, universel et donc, vous savez c’est notre propension un peu arrogante française à considérer que tout combattant pour la liberté est un peu français, alors le président Companys est aussi français. Merci beaucoup.

Traducció al català

M. Pascal Brice, cònsol general de França

Moltes gràcies Senyor president,

Honorable Vice-president , Senyor President de la Comissió de la Dignitat, Honorables Consellers, Diputats, Adjunt a l´ alcalde de Barcelona, Secretari nacional d´ Assumptes Internacionals, Benvolguts amics,

És amb gran naturalitat que he acceptat l´ invitació del vice-president i del president de la Comissió per la Dignitat a unir me a aquest acte d´ homenatge al president Companys. N’estic encara més content al reconèixer entre vosaltres un gran nombre d´ amics, compromesos amb la societat catalana, de totes les generacions, de totes les obediències polítiques i una vegada més estic molt content al associar me en aquest homenatge amb la meva col·lega alemanya. Segons el meu punt de vista, és el sentit de la meva participació, avui en nom de la República Francesa en un acte de memòria històrica, un acte d´ homenatge a una víctima il·lustre de la Guerra civil espanyola, a un president de la Generalitat de Catalunya, víctima d´aquells moments terribles de l´ història del vostre país i d´Europa. Probablement, tinc raons personals per estar present avui amb vosaltres. Una n’és anecdòtica, ja que vaig fer els meus estudis a La Baule, ciutat on el President Companys va ser arrestat. L´ altra no n´ és tant però també és molt personal, puix que la meva avia, vostè ho sap President, n´hem parlat, va ser una exiliada, exiliada a Mendes, present aquí a Barcelona durant la Guerra Civil i tot seguit va tenir de fugir cap a França i cap Amèrica del Sud. I aquesta historia ressona des de la meva infància. Probablement també, sense incidir en la meva tasca de diplomàtic, és la feina dels constructors de pau, consagrat durant molts anys a la realització de l´ unitat d´ Europa. Però, aquestes raons personals son d’una importància menor, l’essencial no és allí. L’essencial és que avui hem desitjat , de ple acord amb la meva col·lega alemanya, a qui vull tornar a manifestar la meva satisfacció de participar en aquest acte. El sentit profund de la meva presencia aquí en nom de la República Francesa, és simplement de tornar a dir en totes les ocasions, la construcció d´ Europa en la que estem tots compromesos i en la que els tres països que representem aquí , Alemanya, França i Espanya, i en el seu si Catalunya. I ben sé quans Catalans s´ han compromès, des de sempre, amb la construcció d´ Europa, que aquest projecte europeu esta fonamentat en un deure de memòria, en un deure de veritat, sobre un esguard perseverant inclòs dels períodes més foscos de l´ història del segle XX, i Deu sap que aquest segle XX no ha estalviat drames i notablement, quan el feixisme i el nazisme van desplegar la seva terrible ombra sobre el nostre continent. I és per aquesta raó que estic una vegada més content d’associar-me avui amb vosaltres i amb la meva col·lega alemanya, perquè vull aquí, davant de vosaltres fer un homenatge recolzat amb l´ exercici de la memòria al qual s´han afegit els Alemanys des de després de la Segona Guerra mundial i que fa d´aquest país, permeti’m de dir-ho, benvolguda Cristina, una referència pel que fa aquest treball de memòria, i crec que avui els joves alemanys, poden estar orgullosos de llur país, perquè ha sabut assumir la seva historia i les seves responsabilitats. Cada país, cada poble ho fa al seu ritme. El poble francès ho fa al seu ritme durant els períodes obscurs de la seva historia. Es presenta de fer-ho al vostre ritme, i d´això no en faig cap comentari ni expresso cap opinió, com francès i més particularment, com Cònsol general de França. Soc aquí, una vegada més, al vostre costat, orgullós d´això, Senyor President, perquè Lluís Companys és un personatge que també, com molts Francesos, com molts Europeus, forma part de la meva història personal a través l´aprenentatge del que va ser aquest període obscur, i sobre tot a través l´aprenentatge del que va ser la Resistència que resulta per tots nosaltres una postura fonamental i això també per el futur. Aquest acte, una vegada més, crec que no és un acte de recerca de responsabilitats. El President de la Comissió de la Dignitat ho ha tornat a dir fa una estona, la República Francesa, vostès ho saben, es reconeix en la història de la Resistència, al feixisme, al nazisme, la resistència interior, la resistència exterior. Milers de Francesos han combatut el nazisme. La continuïtat de a República Francesa esta aquí. I al mateix temps, la República ha reconegut que alguns funcionaris havien aportat amb la seva participació activa necessària per la realització dels projectes de l´ocupant, notablement per la deportació dels jueus. Aquest reconeixement històric ha estat fet pel president Chirac en ocasió del seu discurs del Vel`-d´Hiv. És a dir que França, crec que ha fet la seva tasca de memòria i ha reconegut les seves responsabilitats, és la raó per la qual em permeto de dir que en la circumstància, tractant-se del president Companys, el meu sentiment…però el que importa, Benvolgut president, és el sentiment dels historiadors, és un treball d´ historiador i és que en la circumstància tràgica del president Companys durant els primers dies de l’ocupació. Son les forces de l’ocupació, en un país ocupat, que han portat a terme aquest període nefast. Però això és un debat per els historiadors, no he vingut aquí per assumir o fugir de les responsabilitats i una vegada més, simplement perquè la República Francesa ha assumit que, en la seva història hi havien actes de col·laboració. Aquest acte, una vegada més, és un acte d´ homenatge a la resistència, al coratge. També és, a través del que hi ha de molt humà en el destí del President Companys, i vull saludar la seva família, aquí present, aquest destí que fa que aquest home, portat per una responsabilitat històrica, la de president de la Generalitat de Catalunya, es va quedar en aquesta ciutat francesa per prendre cura del seu fill, i és evidentment una cosa que ens colpeix , com individu, pare, parent i ciutadà. Aquesta fragilitat de l´acció política, i sé que vostès en sou aquí nombrosos, militants polítics, a comprendre el que això pot significar. I és aquesta fragilitat humana que ens porta cap aquesta simpatia molt natural envers el president Companys. Encara una vegada més, vull davant vostès i amb vostès, ja que primer de tot és vostre, però és també, per el seu combat universal i, sabeu doncs la nostra propensió francesa, una mica arrogant, a considerar que tot lluitador per la llibertat és una mica francès, llavors el President Companys és també francès. Moltes gràcies.



Text de la Comissió de la Dignitat

Parlament de la Comissió de la Dignitat a l’acte d’homenatge al President Lluís Companys en el 68è aniversari de la seva deportació.
oan Brossa en un poema de 1971 que després ens recitarà l’actor Jordi Dauder diu en un vers:

“El teu exemple es dreça com un cim que ens fa bullir la sang dintre l’abisme i tot té la sortida en aquell crim, un dels més vils, dels nazis i el feixisme.”

Aquest fet, la deportació del president ara ha fet 68 anys és el que ens aplega avui en aquest acte històric. El treball de la Comissió de la Dignitat per recuperar dels documents requisat pels franquistes a Catalunya el 1939, no només pretén restituir al nostre país un fons documental de primer ordre, sinó que sobretot vol fer un acte efectiu de restitució, reconeixement i homenatge a les víctimes del feixisme, de ciutadans i ciutadanes, entitats i les nostres institucions. La tasca de la Comissió no es limita a aquest afer amb el que seguirem treballant, fins que es culmini el retorn total que encara no hem assolit, malgrat la llei de 2005. Hem fet actes, promogut gestos per honorar i dignificar moltes persones del nostre país, víctimes del feixisme, i hem reclamat que les administracions compleixin els seus deures envers el dret a la nostra memòria històrica col•lectiva. Per això hem denunciat les mancances que, al nostre entendre, curullen l’anomenada llei de memòria històrica, i que ara, fins i tot els seus defensors, sovint critiquen. La memòria històrica no és una simple paraula buida de contingut i retòrica, sinó que s’ha configurat com un concepte i un dret dels pobles i les persones, contra la impunitat de la violència dels estats contra els drets humans, i en concret del feixisme a Europa en el període 1936 a 1978. En l’informe de Louis Joinet de 2 d’octubre de 1997 sobre la impunitat dels autors de les violacions dels drets humans, civils i polítics, encarregat per la Subcomissió de Prevenció de Discriminacions i Protecció de Minories del Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides, s’hi defineixen els principis que conformen el dret a la memòria històrica contra la impunitat, des d’un punt de vista individual i també col•lectiu. Exigeix el Dret a Saber o la Veritat; el Dret a la Justícia, i el Dret a la Reparació. Pel que fa a aquest darrer, ressalta que en l’àmbit col•lectiu comprèn les mesures de caràcter simbòlic a títol de reparació moral, tals com el reconeixement públic i solemne de la implicació dels estats, les declaracions oficials restablint la dignitat de les víctimes, les cerimònies commemoratives o les denominacions d’edificis o carrers amb el seu nom per a la seva memòria i record. En els darrers anys hem vist com a la nostra Europa s’han fet diversos actes de reparació col•lectiva, tant per l’estat Alemany com el francès, recordant i blasmant fets execrables produïts en els convulsos anys de la primera meitat del segle xx. Hem de destacar com el president de la República Francesa va reconèixer el 1996 la implicació de l’Estat Francès, en els crims comesos pel règim de Vichy entre 1940 i 1944. També el gest en el mateix sentit, fet pel canceller Helmut Kohl l’any 1987, pel bombardeig de la vila de Gernika 50 anys abans. Avui ací duem a terme un d’aquest actes reparadors amb el que honorarem plegats al President de Catalunya Lluís Companys. Fa mesos, quan la Comissió de la Dignitat es va plantejar la possibilitat de proposar als representants diplomàtics de l’estat Francès i d’Alemany que avui ens acompanyen de participar-hi, va rebre el suport i l’encoratjament de moltes persones i institucions. En tot moment hem tingut a la memòria a Josep Benet, consciència viva del nostre poble, que tan reivindicà la figura del President. Però si aquest acte ha estat possible, és gràcies a la comprensió i convicció mostrada pels senyors cònsols i per la voluntat del Govern de Catalunya, representat pel seu Vice-president que, com no podia ser d’altra manera, va assumir l’organització d’aquest acte amb la solemnitat i dimensió institucional que requereix. El President Lluís Companys és l’únic president elegit democràticament afusellat per un règim feixista en el període 1936 – 45. El més lamentable és que un atac tant greu contra els principis de dret internacional i contra els drets civils i polítics d’un cap de govern a l’Europa d’avui, hagi estat ignorat fins ara. Tant mateix, els processos pels que els pobles arriben a assumir la necessitat de blasmar i honorar les víctimes polítiques sovint necessiten temps. Però avui ha arribat el moment d’afrontar-ho.

L’acte que fem avui agermana els pobles i les institucions democràtiques de Catalunya, França i Alemanya, en una voluntat de reparació i reconeixement al President Companys com a President de Catalunya, blasmant aquell indigne acte de deportació que va permetre el seu assassinat pels franquistes. El Govern de la Generalitat a l’exili el 1939 mantenia la seva activitat a Paris sota el nom de Layetana-Office, amb pocs recursos, donant suport i assistència als milers de catalans que estaven internats als camps de concentració. També des de la Fundació Ramon Llull mantenia una presencia de la llengua i cultura catalana al món, en el moment en que era perseguida. “sense territori al món, i en el propi perseguida” com deia al propi President. Sotmesa a un terrible genocidi cultural, com ho va qualificar encertadament el nostre enyorat Josep Benet. El 13 de maig de 1941 es va constituir a París un Consell Nacional format per Ponpeu Fabra, Josep Pous i Pagès , Jaume Serra i Hunter, Antoni Rovira i Virgili i Santiago Pi i Sunyer, delegant el President Companys les seves funcions executives, com a Conseller Primer, en Pous i Pagès. Aquell govern no arribaria a ser efectiu, atès que el 10 de maig s’havia iniciar l’ofensiva alemanya contra França que ensorraria tota resistència. Tot i el perill que representava per la seva persona aquella situació, Companys es negà a abandonar França per dues raons: En primer lloc per estar a prop del seu fill Lluís que estava internat en un sanatori, del que se n’havia perdut la pista amb la retirada. En segon lloc, per assumir el seu deure com a President, d’estar a prop de Catalunya i el seus conciutadans que patien a l’exili de França. La situació de Companys i la resta d’exiliats catalans a França va empitjorar, no només per l’ofensiva alemanya, sinó també per l’entrada al govern francès d’elements dretans favorables a Franco, com ara el Ministre d’Estat Ybarnegaray. Aquest, va fer declaracions públiques contra els refugiats catalans i bascos que van ser aplaudides i encoratjades per la premsa franquista com ara La Vanguardia Española. El 16 de maig de 1940 queia el govern de Reynaud i es constituïa el govern Petain, que el 22 del mateix mes signava l’armistici amb Alemanya. Amb l’ocupació de París desaparegueren les oficines de la Generalitat i el Govern Basc, els era requisada la documentació i posada a mans dels policies de l’ambaixada franquista de l’ambaixador Lequerica, que actuaven amb impunitat en aquella ciutat ocupada pels nazis. El 2 de juliol, després de l’arribada dels alemanys a la frontera d’Irun, començaren les deportacions de republicans refugiats a França,contravenint el tractat d’extradició vigent entre Espanya i França de 1877, que no permetia el lliurament de refugiats per motius polítics. L’armistici tampoc no havia previst les extradicions i per tant, qui les havia de tramitar era el Govern Francès, tant a la zona lliure com la ocupada. L’actitud de Petain va ser poc definida i en molts casos, com en el del President Companys s’ha demostrat la col·laboració de la policia francesa amb l’alemanya. En aquest estat de coses, el 13 de juliol quatre policies alemanys uniformats es van presentar a la casa del President a La Baule i el van detenir a punta de fusel,l portant-lo a la prefectura de la gestapo a aquella població. Des de la detenció, ni la seva muller ni ningú s’hi va poder entrevistar. Va restar totalment incomunicat fins a ser lliurat als franquistes.

En el moment de ser detingut, el President estava llegint el llibre que avui amb d’altres objectes és exposat en aquest acte. El dia 20 d’agost el President seria traslladat a París a la presó de la Santé controlada per la policia francesa. Hi restaria fins el dia 26, en que va ser lliurat de nou a la policia alemanya, que el va conduir cap a la frontera en cotxe, juntament amb el policia franqusita i agent de la gestapo Pedro Urraca de l’ambaixada espanyola. Farien nit a Bordeus per avaria del cotxe, internant el President a la presó del fort Hâ. L’endemà seguiren el camí i el lliurarien a la policia espanyola a la frontera d’Irun. Abans de ser lliurat, els policies que el custodiaren, li van permeteren escriure a la seva muller i li feren una fotografia, com a prova que fins aquell moment havia estat ben tractat. Aquesta fotografia, que avui presideix aquest acte, la trameteren a la muller del President, Carme Ballester. Durant l’estada a la Santé, el 23 d’agost, davant les protestes diplomàtiques de Mèxic, el govern de Vichy va signar amb Mèxic un conveni on s’obligava a respectar el tractat d’extradició i a no permetre les deportacions, sinó es feia un procediment d’extradició que excloïa els refugiats polítics. Aquest conveni no va aturar però el lliurament de Companys a la gestapo, quan era en mans de la policia francesa.

El darrer lliurament de republicans per la policia alemanya a Franco va ser de Joan Peiró, el 19 de febrer de 1941, amb quatre persones més. Peiró va ser afusellat a Paterna el 24 de juliol de 1942. Avui, volem també recordar-lo i retre-li acte de reconeixement en presència del seu nebot Germinal Belis que ens acompanya en representació de la família.

La detenció i deportació del President va ser un crim del que en va ser responsable el ministre de Governació del govern de Franco, Serrano Suñer, amb posterioritat Ministre d’Afers Exteriors, que va comptar amb la complicitat necessària de les autoritats alemanyes i també del nou govern del general Petain. Sense la col•laboració alemanya i la francesa el President no hagués estat assassinat pels franquistes, després d’una parodia de procés que el va condemnar a mort pel fet de ser el President de Catalunya. Avui, agermanats catalans, Francesos i Alemanys blasmem solemnement aquell acte ignominiós, en fem memòria i honorem el President Lluís Companys i amb ell el Poble de Catalunya. Vull agrair de nou l’actitud del poble Francès i Alemany, expressada a través de la presencia dels seus cònsols en aquest acte de desgreuge. L’acte d’avui tindrà una continuïtat en l’acte popular que promou la Comissió de la Dignitat de restitució de la gran bandera catalana, que el 26 d’agost de 1936 va col•locar Companys al baluard de Santa Amàlia, retirada pels franquistes el 1939. Fem una crida als ciutadans i ciutadanes a participar-hi, No podríem acabar aquesta intervenció sense instar al Govern de Catalunya per tal que exigeixi al Govern de l’estat, a través de la Fiscal Superior de Catalunya, que promogui el procés per l’anul•lació del consell de guerra a que va ser sotmès el nostre President. És un deure ineludible del govern pel fet que Companys va ser jutjat i afusellat per la seva condició de President. No tindria sentit fer recaure aquesta càrrega sobre la família. Cal exigir el compliment del compromís d’anul•lar aquest procés, contret solemnement per la Vice-presidenta del Govern de l’Estat, davant del lloc on va ser afusellat. S’ha iniciat des de fa mesos una campanya per part d’entitats de la memòria Històrica del Baix Llobregat que fa aquesta sol·licitut a la Generaltat. La Comissió de la Dignitat la fa seva i s’hi adhereix.´ Entenem també que ni la Generalitat ni la família Companys han de demanar al Ministeri de Justícia el certificat de reconeixement personal i reparació previst a la llei de la Memòria Històrica. Fer això seria un acte d’humiliació que no podem permetre i que no han volgut fer, per aquest motiu, moltes famílies d’executats. No necessitem cap certificat que digui que el President va actuar en defensa de Catalunya i que el procés va ser injust. A l’Estat li pertoca la reparació, que no pot ser altra que l’anul•lació d’aquell Consell de guerra, com el de Joan Peiró, Domènec Latorre, Carles Rahola, Manuel Carrasco i Formiguera i tants d’altres, que esperen que es dugui a terme. Seria bo seguir l’exemple de la llei alemanya del 25 d’agost de 1998 que va anular tots els processos injustos instruïts per motius polítics pels nazis. Volem acabar amb les paraules dites pel Canceller Helmut Köhl: “Un poble que no coneix la seva història, no pot comprendre el present ni construir el futur.” Comissió de la Dignitat. Barcelona 29 de setembre de 2008.


Carod cònsul Alemanya
El vicepresident Honorable Josep Lluís Carod Rovira i la cònsol general d'Alemanya Hble Sra. Christine Gläser.


Companys Generalitat
La taula de l'acte. De dreta a esquerra Pascal Brice cònsol general de França, Josep Lluís Carod Rovira vicepresident de la Generalitat, Christine Gläser cònsol general d'Alemanya i Josep Cruanyes de la Comissió de la Dignitat.


Jordi Dauder
La taula en el moment de la lectura del poema de Joan Brossa per part de l'actor Jordi Dauder.


Josep Cruanyes Darrera fotografia feta al president Lluís Companys pel policia Urraca que el conduïa abans de ser lliurat a la policia espanyola.



(c) 2008 Comissió de la Dignitat - G62963434 - Carrer Rossello 198, 4t, 08008 Barcelona - 625370661  /  665727329 - Contacte - Crèdits