Tot poble té dret a ser lliure. Tot poble té dret al respecte i a la seva dignitat. Tot poble té dret a la seva història i al seu patrimoni. No hi pot haver pobles i persones de primera i segona classe. És per això que avui, seixanta-cinc anys després de la sagnant guerra que portà el dictador Franco al poder, cal rebutjar sense miraments tots aquells impediments que encara obstaculitzen el ple accés de la nostra gent i de la nostra nació a la llibertat. No podem admetre que crims franquistes encara sense corregir continuïn marcant les nostres circumstàncies actuals com a persones i com a poble amb els transtorns psicològics i morals col.laterals que això suposa.

Al final de la guerra de 1936-39, els franquistes van crear organismes que van espoliar i endur-se a Salamanca –primera capital fanquista– centenars de tones de documents dels nostres arxius públics i privats. Avui la democràcia n’exigeix el retorn, un fet que s’hauria d’haver produït fa dècades. Cap poble del món no pot admetre que no li siguin restaurats béns materials que una guerra ha desplaçat, oimés quan el braç executor de l’operació ha estat un règim colpista i filonazi. No retornar-nos-els –sigui quin sigui el pretext adduït– significa beneir moralment aquella agressió i perpetuar-la com a símbol de la victòria dels vencedors sobre els vençuts. Ara, però, no és amb un retorn simbòlic i consensuat que el nostre poble es donarà per satisfet. Ha de ser un retorn íntegre perquè ningú no pot distingir -ni jurídicament ni ètica- entre materials espoliats retornables i materials espoliats no retornables. Les nostres institucions, els nostres ajuntaments, els partits i sindicats espoliats, la societat civil en el seu conjunt, ho han exigit ben clarament aquests darrers anys amb el seu suport massiu a la Comissió de la Dignitat. Paral.lelament, aquesta justa reclamació ha comptat amb un aval impagable: el de la comunitat acadèmica internacional, encapçalada, recordem-ho, per personalitats tan distingides com Noam Chomsky, Francesco Cossiga, Rigoberta Menchú, Danielle Mitterand, Adolfo Pérez Esquivel, Federico Mayor Zaragoza, Nawal el Saadawi o Mario Soares que, juntament amb més de 700 professors universitaris de tot el món, ens feren costat en la nostra reivindicació. Ni ells ni nosaltres podem arribar a entendre com un Govern espanyol no ha retornat encara al notre poble el seu patrimoni històric espoliat, un patrimoni nacional sostret amb la macabre voluntat d’exercir una onada de repressió politica i social tan intens contra el nostre poble que fins i tot ha impressionat els estudiosos de Hitler i Mussolini que n’han tingut notícia.

Avui estem davant d’una oportunitat històrica perquè un Govern espanyol pugui reparar en part aquest mal. En aquest sentit, aquest Manifest té com a únic objectiu exigir que el Govern espanyol compleixi l’acord pres pel Congrés dels Diputats el passat 18 de maig de 2004 que exposa que cal “resoldre el contenciós plantejat” en el cas dels documents espoliats. Aquesta resolució del contenciós només serà una realitat si es transforma en la restitució íntegre de tots els materials espoliats, única manera de rectificar –finalment– aquest esfereïdor cas de vandalisme practicat per l’Estat franquista contra la democràcia i contra la nostra nació.

Barcelona, Ciutat de Mallorca i València. 15 d’octubre 2004.

Manifest promogut per la Comissió de la Dignitat i les Taules de Suport a la Comisió de la Dignitat

El grup promotor del Manifest:

Antoni Miró (Pintor) Josep-Maria Terricabras (Filòsof) Maria Antònia Oliver (Escriptora) Henry Ettinghausen (Catedràtic Emèrit i representant dels signataris internacionals).