Emplaçament al nou Govern perquè retorni els documents espoliats a Catalunya i al País Valencià i retinguts a Salamanca

Bona tarda a tots, Aviat farà dos anys es va fer pública una Declaració signada per intel.lectuals d'arreu del món en el sentit de denunciar la política de l'anterior Govern espanyol amb els anomenats "Papers de Salamanca". Posteriorment, al llarg dels anys 2002 i 2003, aquell govern no sols es va negar a retornar aquells materials espoliats per la dictadura franquista a les institucions catalanes, sinó que es va veure que tenia molt avancats els plans per eternitzar-ne la retenció amb la seva adscripció unilateral i permanent a l'Arxiu General de la Guerra Civil. Fins i tot va mostrar la voluntat de fer-ne una exposició dins la programació de Salamanca 2002, Ciudad Europa de la Cultura, fet antidemocràtic i bel.ligerant que sens dubte hagués corprès Melina Mercouri, mare intel.lectual de la institució de les Ciutats Europees de la Cultura i inspiradora dels principis de democràcia i respecte entre els pobles que l'havia de guiar.

Aquella Declaració de fa dos anys recollia l'esperit d'una llarga lluita del poble català pel retorn dels seus documents. La lluita -avui estesa a tot el Principat i el País Valencià- s'ha mantingut des del moment mateix que va retornar formalment la democràcia a l'Estat espanyol. Immediatament que arxivers i historiadors catalans -com Ascari Mundó i Josep Benet- n'haguessin informat de l'existència a Salamanca, la reivindicació dels documents per part dels partits i de les institucions de Catalunya ha estat una constant. Aquella lluita va ser recollida l'any 2002 per la Comissió de la Dignitat en aquell moment crític del procés en què teòricament es debatia l'emplaçament final dels arxius, debat que va resultar ser un debat-trampa en tota regla. Des d'aleshores, la reivindicació pel retorn dels papers de la Comissió de la Dignitat ha estat àmpliament secundada per la societat catalana i valenciana, les seves institucions -Parlament de Catalunya i molts centenars d'ajuntaments- els directament afectats pels espolis -partits, sindicats, cooperatives, particulars, ajuntaments, la pròpia Generalitat i entitats populars de tota mena, fet pel qual ens congratulem. Paral.lelament, se n'han fet ampliament ressò els mitjans de comunicació no tan sols al si del nostre país, sinó en molts països d'Europa i d'Amèrica. No obstant aquesta voluntat ampliament manifestada, l'actitud permanent del Govern del Partit Popular va ser la d'ignorar i inclús menysprear aquella civilitzada, democràtica i documentada petició, petició que en més d'una ocasió es va traslladar a la ciutat de Salamanca d'una manera absolutament civilitzada. Però el Govern d'Aznar es va mostrar insensible a la nostra reivindicació. Tant li feia l'hagués secundada gent d'inqüestionable solvència política, acadèmica o artística com Noam Chomsky, Francesco Cossiga, Peter Gabriel, Rigoberta Menchú, Daniel Mitterand, Georges Moustaki, Joan Oró, Adolfo Pérez Esquivel, James Petras, Paul Preston, Joan Rigol, Miguel Rodríguez i Herrero de Miñón, Nawal el Saadawi, Mario Soares, Mikis Theodrakis, Javier Tusell, Howard Zinn, entre molts d'altres, juntament amb vuit-cents catedràtics d'història, arxivística i humanitats de més de dues-centes universitats dels cinc continents.

Ara bé, com tothom sap, aquella Declaració no era una mera apel.lació a l'ètica i a la justícia històrica. No era un document partidista ni localista al qual donaven suport intel.lectuals d'un signe determinat o d'un país concret. Era una reclamació de gent de tota mena de països, professions i ideologies, una reclamació basada en els principis democràtics més bàsics, una reclamació que buscava una restitució a les víctimes d'un espoli feixista i un acte de justícia de la cara a la necessària recuperació de la memòria històrica, pas que les mateixes Corts van decretar -per unanimitat- com a "deure de la nostra societat democràtica". Però també era una reclamació que es basa en el dret internacional i els principis normatius i deontològics que regeixen múltiples organismes mundials com ara el Conveni Internacional de la Haia sobre la Protecció de Béns Culturals o el mateix Consell Internacional d'Arxius, depenent de la UNESCO. En aquest sentit, epecialment significatiu era el fet que Federico Mayor Zaragoza, director de la UNESCO durant molts anys, subscrigués la Declaració, cosa que -ben curiosament- no va ser obstacle perquè l'anterior Ministra de Cultura hagués apel.lat -inexplicablement i en més d'una ocasió- als postulats de la UNESCO per "justificar" la continuada confiscació dels nostres béns documentals a Salamanca. N'hi hauria d'haver hagut prou amb què un Govern espanyol hagués considerat els raons que havien portat a aquell espoli: la creació d'un gran centre de dades polítiques que havien de servir per exercir una terrible repressió durant el franquisme.

Avui, a finals d'abril del 2004 i després que s'hagin produït importants novetats polítiques a l'Estat, amb un nou canvi de Govern, la Comissió de la Dignitat creu que ha arribat el moment d'una nova Declaració pública amb consideracions actualitzades sobre la qüestió dels Papers de Salamanca. Si bé considerem feliçment superats els foscos moments protagonitzats pel Govern del PP a l'entorn d'aquesta qüestió, observem amb certa inquietud que no acaba de veure's llum al fons del tunel. Hi observem amb neguit un continuat silenci per part del nou Govern. Si bé en el passat debat d'investidura dues de les principals forces catalanes li van demanar al presidenciable un pronunciament clar i concís sobre aquesta reivindicació, amb l'expressa petició de repatriació dels documents, vam haver de veure perplexos que la qüestió quedava del tot obviada en les respostes del candidat. Tampoc la nova ministra de l'àrea a què governs anteriors havien adscrit la potestat dels nostres documents no s'hi ha referit amb claredat, ni ha mostrat una voluntat a procedir a un acte de racionalització i justícia pel que fa al problema creat pel Govern anterior. Malgrat promeses que el Govern espanyol estaria presidit pel President més autonomista des de Suárez; malgrat que se'ns havia parlat d'una "gran esperança blanca", la veritat és que encara no hem vist signes mínimament encoratjadors en aquest camp tan vital per a la sensibilitat dels catalans. Més aviat tot el contrari. Hem sentit en veu d'un ministre de molta rellevància en el camp de les relacions institucionals el pertorbador argument que els drets col.lectius i històrics dels pobles no són prioritaris. També hem sentit d'altres missatges inquietants com el difòs pel director d'una important institució cultural de l'òrbita socialista que ha dit -en un acte en què feia companyia al President de la Junta de Castella-Lleó- que els documents catalans s'han de quedar a Salamanca perquè la història els hi ha portats. Es continua insinuant que el fet de retornar-nos-els pogués significar una pèrdua per a la comunitat científica, tenint en compte les solucions que l'arxivística i la ciència moderna tenen per a aquesta mena de qüestions, llargament debatudes i solucionades arreu com s'evidencià a la conferència organitzada per l'Associació d'Arxivers de Catalunya a la primavera del 2003. Tampoc ens ha servit de cap alleujament el fet de saber que Alfonso Guerra hagi anunciat que en tot cas reclamarà els papers que el PSOE té a Salamanca si és que "los catalanes obtienen los suyos". Aquesta mena d'arguments, dignes de l'Ortega y Gasset més recargolat i poc edificant, només poden servir per allunyar el conflicte de l'àrea de la ciència i llençar-lo en braços del terreny de l'enfrontament i el no-diàleg que són el càncer de les societats avançades i lliures.

Volem recordar que la demanda dels documents quedava recollida en els programes electorals de tots menys un els partits polítics parlamentaris catalans: és a dir, PSC, CiU, ERC, i IC, essent un dels temes que més unanimitats i suports ha concitat dins la societat civil catalana i la seva classe política. Cal subratlllar que les forces que defensen el retorn dels papers representen 41 dels 47 parlamentaris a les Corts i el 88% dels sufragis a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Considerem que el Govern actual, i molt concretament el Partit Socialista té un deute amb el poble de Catalunya pel que fa al tema dels papers de Salamanca. Tres dels quatre ministres de cultura que van tenir els Governs de Felipe González es van posicionar a favor del retorn en el seu dia. El dia 6 de maig de 1995 l'exministre de cultura Jorge Semprún va dir que els qui defensaven el no-retorn dels papers catalans a Catalunya s'havien de reunir-se a la Plaza de Oriente de Madrid en lloc de la Plaça Major de Salamanca. Pocs mesos després que Semprún hagués fet aquella declaració, la ministra Carme Alborch va defensar el retorn dels papers, actitud que també va mantenir Jordi Solé Tura, sense, però, que la fluixesa de genolls electoralista deixés centrar la mà a l'hora de la firma governamental. Pensem que les noves circumstàncies polítiques no sols permeten sinó que exigeixen un urgent compliment de la promesa de retorn dels documents originals de Salamanca i el seu lliurement a la Generalitat de Catalunya, entitat que ja tenia la competència exclusiva sobre el patrimoni històric l'any 1934 i que avui fa vint-i-quatre anys que la va recuperar.

El no compliment d'aquesta promesa i un renovat període d'obviament del problema creiem que seria especialment greu ja que significaria la continuïtat de l'obscurantisme i un nou afront per a totes aquelles persones i institucions que reclamem una superació de les ferides que encara s'arrosseguen del franquisme. En aquest sentit valorem i creiem especialment significatives les declaracions del Sr. Antonio González, antic director de l'Arxiu de Salamanca entre els anys 1986 i 1994 i membre de l'organisme Arxivers sense Fronteres, pronunciades a Valladolid el 30 de març passat. González hi va insistir, textualment, en "el dret legítim" d'institucions i particulars de Catalunya a recuperar tots els seus documents espoliats i que són en aquest fons documental. "Sóc conscient" va dir "que un principi democràtic elemental és que tot el que fou incautat manu militari i com a lliçó que atemptava contra els drets humans pugui reclamar-se avui" afegint que calia "reconèixer que els documents pertanyen a la Generalitat de Catalunya". Són paraules -recordem-ho- d'un exdirector de l'Arxiu de Salamanca. El Govern espanyol n'hauria de prendre bona nota en aquests moments de gestos i bonhomia fàcils.

Doncs bé, la Comissió de la Dignitat -tants els secretariats del Principat com el del País Valencià- no voldríem pensar que els inquietants silencis i els alarmants senyals al.ludits més amunt puguin ser un presagi de cap voluntat per part del Govern de no donar satisfacció al poble de Catalunya i les seves institucions en aquesta vital reivindicació. De moment seguirem atribuint a una passatgera indefinició aquestes sensacions tot esperant que no hagi de trigar a emetre's un missatge clar i concís que mostri una voluntat inequívoca del nou Govern espanyol a retornar els documents catalans, un cop establertes -en tot cas- les bases científiques i logístiques amb què s'ha de procedir a aquesta llarga esperada reparació. Creiem que el Govern socialista té una immillorable ocasió per suplantar les posicions poc democràtiques que caracteritzaren el govern que l'ha precedit. Igualment creiem que s'ha de superar la voluntat del govern del PP d'enfrontar els pobles amb la creació d'entitats absolutament no representatives com el Patronat de l'Arxiu de Salamanca, entitat dissenyada per prendre decisions que no li pertocaven a l'hora de decidir l'emplaçament d'una part molt sensible, històric i valuós del patrimoni del poble català. No podríem esperar menys d'un Govern que ha estat possible en no poca mesura gràcies als vots de molts milers de catalans. Tampoc podríem esperar menys d'un Govern presidit pel nét d'un represaliat de la dictadura feixista, el qual, n'estem segurs, no hagués volgut que un crim franquista fos obviat o d'alguna manera beneït per un seu nét.

Per tant, la Comissió de la Dignitat, en nom del moviment cívic català que ens ha donat suport, ens adrecem a l'actual Govern espanyol i apel.lem al sentit de responsabilitat, justícia històrica i esperit democràtic que darrerament han evocat dirigents del partit que el sosté, amb les següents demandes:

1) Una restitució per part del Govern espanyol del patrimoni documental català espoliat pel règim de Franco i retingut a l'Archivo General de la Guerra Civil de Salamanca. Emplacem el Govern del Sr. José Luis Rodríguez Zapatero a donar una resposta immediata a les institucions i particulars que les hi han sol.licitat, molts d'ells avui encara sense resposta.

2) El lliurament de tots els documents requisats en terra catalana a la Generalitat de Catalunya i dels requisats en terra valenciana a la Generalitat Valenciana. Pel que fa a la Generalitat de Catalunya, se li ha de lliurar aquest patrimoni com a Govern legítim que era el 1939 i que és avui tal com marca la llei del seu reestabliment de l'any 1977. La Generalitat de Catalunya ha de ser vista com l'òrgan competent per tenir cura d'aquell patrimoni documental de Catalunya i per encarregar-se de la seva restitució als seus legítims propietaris.