La Comissió de la Dignitat, davant la crisi del Fons Fotogràfic d’Agustí Centelles, i davant el neguit i la preocupació social que aquest cas ha suscitat, vol manifestar el següent:


1.- L’obra d’Agustí Centelles és un fons de valor documental i artístic molt considerable, que representa amb gran fidelitat i sentiment una part del drama, dels anhels, la derrota i l’exili republicà català. Cal destacar l’afany de moltes persones com Centelles per a salvar el nostre patrimoni, testimoni de la història recent del nostre poble que el franquisme sempre va intentar destruir.

La funesta acció de la Delegación del Estado para la Recuperacion de Documentos i el centre d’operacions que tenia a Salamanca, són la plasmació més directa d’aquella operació d’anorreament cultural i històric fet pels franquistes. La lluita dels Catalans per a recuperar aquells fons és una mostra de la lluita per a restituir una injustícia i recuperar els documents de la nostra memòria col•lectiva, referent sense el qual resulta impossible fer una adequada valoració dels fets produïts avui.

2.- Actualment, Catalunya es troba dins un procés de recuperació dels fons particulars de Salamanca amb tres anys de retard, des de l’aporovació de la llei, per l’actitud obstruccionista del Ministeri de Cultura. Després d’aprovada la Llei de Retorn l’any 2005, el procés d’identificació dels fons va quedar inexplicablement aturat des del gener del 2006 fins l’estiu del 2008, malgrat que la Generalitat havia posat un inventari complet a sobre la taula.

A l’estiu del 2008 es comencen, per fi, els treballs de la Comissió mixta de validació de la identificació dels documents. Al cap d’un any s’inicia el procés de digitalització contractat per la Generalitat amb prou aparells per a completar el procés el desembre d’enguany.

Durant aquests treballs, la veritat és que la directora de l’Arxiu ha anat posant tota mena de pals a les rodes a partir de la imposició de criteris que alentien inexplicablement el procés, tot i els criteris rigurosos i més efectius que usaven els tècnics de la Generalitat. Això està provocant que els tècnics de reproducció no puguin treballar amb la intensitat que les màquines contractades permeten i el procés es va alentint.

Hem de dir que ja no podem més i exigim d’una vegada que el Ministeri de Cultura retorni a Catalunya els dos milions de documents que fa quatre anys que esperem els seus legítims propietaris.

No podem entendre la compra del fons d’Agustí Centellesper part del ministeri d’altra manera que com un acte de menyspreu envers les víctimes de l’espoliació del 1939. És intolerable veure la seva actitud desmesuradament generosa per adquirir el fons Centelles, davant de la manifesta gasivitat i els obstacles que posa a l’hora de retornar els documents furtats amb la força de les armes a milers de catalans i catalanes. A més la seva actitud és obscena quan s’utilitza l’obra de Centelles com a hostatge i espantall per tapar el seu poc convenciment en el deure democràtic per fer justícia a les víctimes del franquisme.

Tampoc s’entén que els fills de Centelles confiïn en la paraula del ministeri quan en els darrers quatre anys ha incomplert de manera constant el deure de restitució imposada per llei. No creiem que la paraula del Ministeri cotitzi massa a l’alça.

3.- Pel que fa al Fons d’Agustí Centelles, no es pot dir de cap manera que el poble de Catalunya i les institucions públiques i privades no hagin valorat i difós l’obra de Centelles. Hi ha hagut contínues publicacions i exposicions des de l’any 1979, de les què cal destacar la de la Caixa de Catalunya de 1988 dins la Primavera Fotogràfica, la de l’Ajuntament de Barcelona del 2006 o l’actual dels camps de concentració. Aquesta i moltes altres exposicions han tingut una plena projecció internacional.

Dir-ho és un acte de menysteniment al respecte i valoració que el nostres conciutadans han tingut amb l’obra i actitud cívica exemplar d’Agustí Centelles.

Aquest fons forma part del patrimoni cultural del poble de Catalunya i és per això que Agustí Centelles el va preservar per mantenir la memòria dels anys de guerra i de l’exili. No pot ser menyspreat, com s’ha fet, l'esforç desinteressat de moltes persones com Agustí Centelles es van jugar la vida per a preservar aquesta memòria fent-nos arribar testimonis gràfics i documentals de la nostra història. Centelles com Fontserè, Solà, Bas o Casas van fer cartells i fotografies treballant pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat en una tasca comuna de defensar i fer conèixer al món la lluita del nostre poble per la llibertat.

Fontserè com molts d’altres sempre va tenir clar que la seva obra de compromís social era del poble de Catalunya i a ell es devien. Hem d’agrair l’actitud desinteressada de milers de persones que han contribuït a preservar i acréixer el nostre patrimoni col•lectiu amb el sol interès de contribuir al deure comú per a construir el nostre país. Milers d’esforços individuals, molts d’ells anònims a qui fem reconeixement i retem homenatge.

4.- El Ministeri de Cultura, amb una actitud de deslleialtat institucional, ha menystingut el govern i el poble de Catalunya, quan sabia que la Generalitat estava negociant l’adquisició, entrant en una competició injustificable entre institucions públiques, tot haver-li comunicat, a més, que el fons havia estat catalogat com a Patrimoni Documental de Catalunya.

La Generalitat és el nostre govern i qui té les competències sobre el nostre patrimoni. El Ministeri no pot interferir en aquest àmbit amb una actitud més pròpia d’un especulador de l’art que d’una institució de govern responsable de la cultura.

5.- El Ministeri de Cultura en posar el fons Centelles a Salamanca fa un nou acte d’humiliació al poble de Catalunya i especialment a les víctimes de la repressió, que alhora estant patint un menysteniment que també es fa palès en el fet que estigui allargant de manera reiterada i obsessiva el retorn. No veiem en cap dels seus actes una voluntat de reparació de la injustícia comesa ara fa setanta anys.

Estem davant d’un nou cas de menyspreu i cinisme en traslladar a aquell sinistre lloc un fons que va ser preservat per Centelles, precisament per què no hi anés a parar. En aquest sentit, és molt significatiu que moltes persones ja hagin manifestat la seva objecció al fet que les imatges que Centelles va fer dels seus familiars siguin exposades allí.

Aquesta actitud i tarannà del Ministeri fa palesa una absoluta manca de sensibilitat democràtica en menysvalorar el procés de restitució demostrant que si es fa, en tot cas és en contra del seu convenciment.

Ens preguntem quan serà que el Ministeri obri a l’edifici de Salamanca un espai on es mostri als visitants que era un centre de repressió exposant el gran fitxer de tres milions de fitxes, documents i llibres requisats, els expedients polítics que van fer o els sumaris del Tribunal de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme.

Ja n’hi ha prou d’amagar la repressió franquista. Si es vol fer a Salamanca un Centre de la Memòria no s’ha de fer maquillant o amagant-ne l’horror que va ser el centre de la DERD i Servicios Especiales com a maquinària repressiva.

El Ministeri està amagant una de les eines més horroroses de la repressió franquista, amb operacions de diners i faramalla, utilitzant de manera indigna l’adquisició del fons Centelles.

Una prova és que no hi ha al centre de Salamanca cap de les exposicions permanents dedicada a què va ser aquell organisme repressiu. Tampoc queda reflectit de manera clara els fons d’aquell organisme repressiu amb el fitxer en el quadre general de classificació del centre. Sorprenentment no hi ha cap enllaç d’institucions catalanes de la memòria entre els enllaços d’interès del Centro Documental de la memòria que és el nom actual del Archivo General de la Guerra Civil de Salamanca.

Conclusió

En conclusió, la Comissió de la Dignitat considera que el cas plantejat cal situar-lo en un context més ample de deixadesa davant el fet de la memòria històrica. Seria inconcebible que una classe política menys acomplexada davant la nostra història, davant la necessitat de veritablement superar una dictadura i tot el que va suposar, s’hagués deixat marcar aquest gol de pati de col.legi. Calia valorar adequadament aquest Fons i l’artista que en fou responsable.

El fet que anés a Salamanca és una cruel ganyota de la història, un absurd gir irònic que va en contra del que tants milers de catalans han defensat, de vegades amb la vida. Igualment, és un pas que segurament ha de fer molt feliç molts enemics de la llibertat i molts anticatalans. El cert és que ha deixat abatuts i avergonyits molts catalans i molts demòcrates.

Pel que fa al paper de l’Estat, jutge i part en l’afer, resulta corprenedor el secretisme del què ha fet gala. No podem creure, com es desprèn d’alguna de les seves declaracions, que la Ministra no n’estigués plenament al corrent dels detalls. Hom diria que aquí hi ha hagut una conducta venjativa, clarament dissenyada per aprofitar qualsevol escletxa per fer un mal moral a Catalunya que no es pot contemplar aïlladament de tot el procés com ha anat. En aquest sentit volíem llegir la següent nota que un Catedràtic anglès representant dels centenars d’universitaris compromesos amb el retorn dels documents de Salamanca ens ha fet arribar:

És imprescindible fer entendre al Govern espanyol que, si no s’ho repensa, des de Catalunya es veurà aquest afer com un intolerable greuge més, com tants d’altres que s’han comès i que es cometen: per només mencionar-ne un, el fet que el Govern espanyol encara no ha acomplert el retorn d’un parell de milions de documents catalans espoliats i dipositats a Salamanca, més de quatre anys després d’aprovar la llei que ho exigia.

No es tracta d’una amenaça ni d’un xantatge, sinó d’un fet: si no s’hi troba ràpidament una solució adequada, l’afer del llegat d’Agustí Centelles enfortirà encara més el clar convenciment, per part d’un importantíssim segment de la societat catalana, que els governs espanyols no paren de buscar gratuïtament la manera d’agredir l’autoestima del poble català.

En una país normalitzat, això mai no s’hagués produït, com tampoc no s’hi admetria que l’enorme majoria de fosses comunes estiguessin sense excavar i honorar, processos sense anul•lar , carrers amb els noms dels 56 generals franquistes –com passa a la Madrid d’Espernaza Aguirre- o que notables exfranquistes ocupin llocs –fins i tot Presidències d’Honor internacionals- o que la principal Ràdio Pública continués portant el mateix nom de “Radio Nacional de España” que li va donar el General Franco en el moment de crear-lo per donar cobertura al seu sagnant cop d’Estat.

A Itàlia, Alemanya, Sud-Àfrica o Argentina van poder superar uns mals que l’Estat espanyol es mostra incapaç de superar. Els catalans no podem continuar essent víctimes d’aquesta vergonyant situació. És hora que es produeixen canvis profunds que permetin el pas de la societat catalana a la llibertat i la qualitat democràtica de la què gaudeixen la gran majoria d’europeus.

Acabarem exigint que el Ministeri deixi d’entorpir el procés de retorn dels documents de Salamanca i es convoqui immediatament la Comissió mixta per tal que es desencallin els obstacles que imposa la directora, es validi l’inventari de tota la documentació hemerogràfica (diaris i altres publicacions) els cartells, banderes i altres objectes com ara tampons i altres objectes robats.


Moltes gràcies

Barcelona València el 4 de desembre de 2009.

La Comissió de la Dignitat, davant la crisi del Fons Fotogràfic d’Agustí Centelles, i davant el neguit i la preocupació social que aquest cas ha suscitat, vol manifestar el següent:

 
1.-  L’obra d’Agustí Centelles és un fons de valor documental i artístic molt considerable, que representa amb gran fidelitat i sentiment una part del drama, dels anhels, la derrota i l’exili republicà català. Cal destacar l’afany de moltes persones com Centelles per a salvar el nostre patrimoni, testimoni de la història recent del nostre poble que el franquisme sempre va intentar destruir.

 

La funesta acció de la Delegación del Estado para la Recuperacion de Documentos i el centre d’operacions que tenia a Salamanca, són la plasmació més directa d’aquella operació d’anorreament cultural i històric fet pels franquistes. La lluita dels Catalans per a recuperar aquells fons és una mostra de la lluita per a restituir  una injustícia i  recuperar els documents de la nostra memòria col·lectiva, referent sense el qual resulta impossible fer una adequada valoració dels fets produïts avui.

 

2.- Actualment, Catalunya es troba dins un procés de recuperació dels fons particulars de Salamanca amb tres anys de retard, des de l’aporovació de la llei, per l’actitud obstruccionista del Ministeri de Cultura. Després d’aprovada la Llei de Retorn l’any 2005, el procés d’identificació dels fons va quedar inexplicablement aturat des del gener del 2006 fins l’estiu del 2008, malgrat que la Generalitat havia posat un inventari complet a sobre la taula.

 

A l’estiu del 2008 es comencen, per fi, els treballs de la Comissió mixta de validació de la identificació dels documents. Al cap d’un any s’inicia el procés de digitalització contractat per la Generalitat amb prou aparells per a completar el procés el desembre d’enguany.

 

Durant aquests treballs, la veritat és que la directora de l’Arxiu ha anat posant tota mena de pals a les rodes a partir de la imposició de criteris que alentien inexplicablement el procés, tot i els criteris rigurosos i més efectius que usaven els tècnics de la Generalitat. Això està provocant que els tècnics de reproducció no puguin treballar amb la intensitat que les màquines contractades permeten i el procés es va alentint.

 

Hem de dir que ja no podem més i exigim d’una vegada que el Ministeri de Cultura retorni a Catalunya els dos milions de documents que fa quatre anys que esperem els seus legítims propietaris.

 

No podem entendre la compra del fons d’Agustí Centellesper part del ministeri d’altra manera que com un acte de menyspreu envers les víctimes de l’espoliació del 1939. És intolerable veure la seva actitud desmesuradament generosa per adquirir el fons Centelles, davant de la manifesta   gasivitat i els obstacles que posa a l’hora de retornar els documents furtats amb la força de les armes a milers de catalans i catalanes. A més la seva actitud és obscena quan s’utilitza l’obra de Centelles com a hostatge i espantall per tapar el seu poc convenciment en el deure democràtic per fer justícia a les víctimes del franquisme.

 

Tampoc s’entén que els fills de Centelles confiïn en la paraula del ministeri quan en els darrers quatre anys ha incomplert de manera constant el deure de restitució imposada per llei. No creiem que la paraula del Ministeri  cotitzi massa a l’alça.

 

3.- Pel que fa al Fons d’Agustí Centelles, no es pot dir de cap manera que el poble de Catalunya i les institucions públiques i privades no hagin valorat i difós l’obra de Centelles. Hi ha hagut contínues publicacions i exposicions des de l’any 1979, de les què cal destacar la de la Caixa de Catalunya de 1988 dins la Primavera Fotogràfica,  la de l’Ajuntament de Barcelona del 2006 o l’actual dels camps de concentració. Aquesta i moltes altres exposicions han tingut una plena projecció internacional.

 

Dir-ho és un acte de menysteniment al respecte i valoració que el nostres conciutadans han tingut amb  l’obra i actitud cívica exemplar d’Agustí Centelles.

 

Aquest fons forma part del patrimoni cultural del poble de Catalunya i és per això que Agustí Centelles el va preservar per mantenir la memòria dels anys de guerra i de l’exili. No pot ser menyspreat, com s’ha fet, l'esforç desinteressat de moltes persones com Agustí Centelles es van jugar la vida per a preservar aquesta memòria fent-nos arribar testimonis gràfics i documentals de la nostra història. Centelles com Fontserè, Solà, Bas o Casas van fer cartells i fotografies treballant pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat en una tasca comuna de defensar i fer conèixer al món la lluita del nostre poble per la llibertat.

 

         Fontserè com molts d’altres sempre va tenir  clar que la seva obra de compromís social era del poble de Catalunya i a ell es devien.  Hem d’agrair l’actitud desinteressada de milers de persones que han contribuït a preservar i acréixer el nostre patrimoni col·lectiu amb el sol interès de contribuir al deure comú per a construir el nostre país. Milers d’esforços individuals, molts d’ells anònims a qui fem reconeixement i retem homenatge.

 

4.- El Ministeri de Cultura, amb una actitud de deslleialtat institucional, ha menystingut el govern i el poble de Catalunya, quan sabia que la Generalitat estava negociant l’adquisició, entrant en una competició injustificable entre institucions públiques, tot haver-li comunicat, a més, que el fons havia estat catalogat com a Patrimoni Documental de Catalunya.

 

La Generalitat és el nostre govern i qui té les competències sobre el nostre patrimoni. El Ministeri no pot interferir en aquest àmbit  amb una actitud més pròpia d’un especulador de l’art que d’una institució de govern responsable de la cultura.

 

5.- El Ministeri de Cultura en posar el fons Centelles a Salamanca fa un nou acte d’humiliació al poble de Catalunya i especialment a les víctimes de la repressió, que alhora estant patint un menysteniment que també es fa palès en el fet  que estigui allargant de manera reiterada i obsessiva el retorn. No veiem en cap dels seus actes una voluntat de reparació de la injustícia comesa ara fa setanta anys.

 

Estem davant d’un nou cas de menyspreu i cinisme en traslladar a aquell sinistre lloc un fons que va ser preservat per Centelles, precisament per què no hi anés a parar.  En aquest sentit, és molt significatiu que moltes persones ja hagin manifestat la seva objecció al fet que les imatges que Centelles va fer dels seus familiars siguin exposades allí.

 

Aquesta actitud i tarannà del Ministeri  fa palesa una absoluta manca de sensibilitat democràtica en menysvalorar el procés de restitució demostrant que si es fa, en tot cas és en contra del seu convenciment.

 

Ens preguntem quan serà que el Ministeri obri a l’edifici de Salamanca un espai on es mostri als visitants que era un centre de repressió exposant el gran fitxer de tres milions de fitxes, documents i llibres requisats, els expedients polítics que van fer o els sumaris del Tribunal de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme.

 

Ja n’hi ha prou d’amagar la repressió franquista. Si es vol fer a Salamanca un Centre de la Memòria no s’ha de fer maquillant o amagant-ne l’horror que va ser el centre de la DERD i Servicios Especiales com a maquinària repressiva.

 

El Ministeri està amagant una de les eines més horroroses de la repressió franquista, amb operacions de diners i faramalla, utilitzant de manera indigna l’adquisició del fons Centelles.

 

Una prova és que no hi ha al centre de Salamanca cap de les exposicions permanents dedicada a què va ser aquell organisme repressiu. Tampoc queda reflectit de manera clara els fons d’aquell organisme repressiu amb el fitxer en el quadre general de classificació del centre. Sorprenentment no hi ha cap enllaç  d’institucions catalanes de la memòria entre els enllaços d’interès del Centro Documental de la memòria  que és el nom actual del Archivo General de la Guerra Civil de Salamanca.

 

Conclusió

 

En conclusió, la Comissió de la Dignitat considera que el cas plantejat cal situar-lo en un context més ample de deixadesa davant el fet de la memòria històrica. Seria inconcebible que una classe política menys acomplexada davant la nostra història, davant la necessitat de veritablement superar una dictadura i tot el que va suposar, s’hagués deixat marcar aquest gol de pati de col.legi. Calia valorar adequadament aquest Fons i l’artista que en fou responsable.

 

El fet que anés  a Salamanca és una cruel ganyota de la història, un absurd gir irònic que va en contra del que tants milers de catalans han defensat, de vegades amb la vida. Igualment, és un pas que segurament ha de fer molt feliç molts enemics de la llibertat i molts anticatalans. El cert és que ha deixat abatuts i avergonyits molts catalans i molts demòcrates.

 

Pel que fa al paper de l’Estat, jutge i part en l’afer, resulta corprenedor el secretisme del què ha fet gala. No podem creure, com es desprèn d’alguna de les seves declaracions, que la Ministra no n’estigués plenament al corrent dels detalls. Hom diria que aquí hi ha hagut una conducta venjativa, clarament dissenyada per aprofitar qualsevol escletxa per fer un mal moral a Catalunya que no es pot contemplar aïlladament de tot el procés com ha anat. En aquest sentit volíem llegir la següent nota que un Catedràtic anglès representant dels centenars  d’universitaris compromesos amb el retorn dels documents de Salamanca ens ha fet arribar:

 

És imprescindible fer entendre al Govern espanyol que, si no s’ho repensa, des de Catalunya es veurà aquest afer com un intolerable greuge més, com tants d’altres que s’han comès i que es cometen: per només mencionar-ne un, el fet que el Govern espanyol encara no ha acomplert el retorn d’un parell de milions de documents catalans espoliats i dipositats a Salamanca, més de quatre anys després d’aprovar la llei que ho exigia.

 

No es tracta d’una amenaça ni d’un xantatge, sinó d’un fet: si no s’hi troba ràpidament una solució adequada, l’afer del llegat d’Agustí Centelles enfortirà encara més el clar convenciment, per part d’un importantíssim segment de la societat catalana, que els governs espanyols no paren de buscar gratuïtament la manera d’agredir l’autoestima del poble català.

 

En una país normalitzat, això mai no s’hagués produït, com tampoc no s’hi admetria que l’enorme majoria de fosses comunes estiguessin sense excavar i honorar, processos sense anul·lar , carrers amb els noms  dels 56 generals franquistes –com passa a la Madrid d’Espernaza Aguirre- o que notables exfranquistes ocupin llocs –fins i tot Presidències d’Honor internacionals- o que la principal Ràdio Pública continués portant el mateix nom de “Radio Nacional de España” que li va donar el General Franco en el moment de crear-lo per donar cobertura al seu sagnant cop d’Estat.

 

A Itàlia, Alemanya, Sud-Àfrica o Argentina van poder superar uns mals que l’Estat espanyol es mostra incapaç de superar. Els catalans no podem continuar essent víctimes d’aquesta vergonyant situació. És hora que es produeixen canvis profunds que permetin el pas de la societat catalana a la llibertat i la qualitat democràtica de la què gaudeixen la gran majoria d’europeus.

 

Acabarem exigint que el Ministeri deixi d’entorpir el procés de retorn dels documents de Salamanca i es convoqui immediatament la Comissió mixta per tal que es desencallin els obstacles que imposa la directora, es validi l’inventari de tota la documentació hemerogràfica (diaris i altres publicacions) els cartells, banderes i altres objectes com ara tampons i altres objectes robats.

 

 

Moltes gràcies

 

Barcelona València el 4 de desembre de 2009.