Salamanca, restitució i pedagogia

La notícia que el Govern espanyol hagi decidit d'impulsar el projecte de Llei de retorn dels documents catalans de l'Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca ha produït una gran i justificada alegria a casa nostra. Per fi s'ha aconseguit que un govern espanyol s'atrevís a fer allò que va produir massa vertigen al govern de Felipe González l'any 1995: decretar el retorn de materials robats i usats per reprimir. Cal estar molt pendents de l'evolució dels fets i assegurar que els serrells que queden -papers municipals, documents no catalans- tinguin una sortida adequada i justa. La Comissió de la Dignitat seguirà lluitant -en la mesura de les seves possibilitats- per tal que el resultat final sigui el desitjat. En aquest sentit va ser curiós sentir un periodista que comparava aquesta llargament gestionada "victòria" amb aquest tortuós final de lliga del Barça. Segons deia, la lesió d'Eto'o i la suspensió de Xevi serien els equiavalents de les amenaces de l'alcalde de Salamanca i els moments d'inconcreció del Govern espanyol. Al final s'ha de guanyar.

Abans d'abordar alguns dels aspectes més pedagògics i simbòlics del que representa el retorn, des de la Comissió de la Dignitat volem destacar la transcendència del que hem assolit que és el retorn, no tant sols dels documents de la Generalitat, sinó també de tots els dels ciutadans i entitats particulars i el reconeixement que serà el nostre govern qui els rebi i en gestioni el retorn a qui els demanin, de la mateixa manera que el ministeri retornarà els de la resta de l'Estat. De tota manera creiem important de dimensionar exactament el tema dels papers municipals, l'omissió més inexplicable i aparentment frontosa de la llei. Cal aclarir d'entrada que aquest apartat es refereix al documents estricatment municipals, no als que provenen d'entitats, partits, sindcats etc. afincats en els municipis que sempre hem informat als alcaldes que eren la immensa majoria. Per bé que la Comissió de la Dignitat s'oposa a la seva exclusió, no deixa de ser cert que aquesta documentació representa un volum molt escàs del total. Segons els experts, només deu municipis del Principat -només els de Sort a les Terres de Ponent- tindrien documentació d'aquesta modalitat a Salamanca. També se'ns ha assegurat en tot moment que una futura Llei de la Memòria Històrica abordaria el seu retorn.

Vist globalment, i per molt que ens hem d'alegrar pel caí que està agafant, l'episodi del retorn dels papers de Salamanca ha deixat palesa la dificultat que representa a l'Estat espanol fer justícia en temes associats al franquisme. En les ocasions en què un Govern espanyol ha actuat en el terreny de la restitució de valors i tradicions de la democràcia, massa vegades ha estat amb cert acomplexament. En comparació amb processos semblants a Argentina i Xile, veiem que sovint s'ha actuat amb por escènica i tard. Mentre Xile ha acabat obrint diligències judicials contra Pinochet, aquí Serrano Súñer va morir tranquil, encara gaudint de benòvoles necrològiques a Madrid. Ningú s'atreveix a corregir els crims franquistes amb decisió. Només cal recordar l'episodi recent de la retirada de les estàtues de Franco a Madrid i Guadalajara, que més que actes de restitució de la dignitat cívica i democràtica, han semblat bretolades nocturnes de les què l'administració d'alguna manera s'avergonyia.

És imperatiu que aquesta mateixa síndrome no sigui la que marqui el pas del retorn dels documents catalans retinguts a Salamanca. Hi volen plena diürnitat i transparència. El cap ben alt. Aquest no és un cas on l'amnèsia i un sentit neofranquista del patrimoni hi hagin de tenir cap paper. En aquest sentit no es podia acceptar que sectors nostàlgics de Franco fossin els qui confeccionessin el clima mediàtic del moment, ni donessin lliçons de cap mena a ningú. Un mínim sentit de l'estètica hauria d'haver inhibit la seva grotesca bel·ligerància en un cas en què les víctimes han estat -entre d'altres- les institucions democràtiques i el poble de Catalunya. A més, aquella dreta hauria de considerar-se molt afortunada que, de moment almenys, la factura moral que ha hagut de pagar per la seva innegable identificació amb el franquisme hagi estat tan lleu. En bona lògica, aquesta dreta hauria de sentir-se com a mínim incòmoda davant d'un retorn que va intentar boicotejar durant anys de la manera més antidemocràtica. I és en aquest sentit que celebrem que en la passada Diada de Castella i Lleó -el 23 d'abril a Villalar- l'amenaça del PP de convertir-ho en un "clam contra el retorn" fracassés estrepitosament. Membres de la Comissió de la Dignitat que hi vam poder acudir convidats per Izquierda Castellana, no sols no vam veure-hi un sol adhesiu en contra, sinó que els nostres discursos i l'ofrena de flors que vam fer al monument als Comuners van ser molt ben rebuts per la nombrosa multitud present. Cal esperar, doncs, que el PP en prengui nota i rectifiqui en la seva actitud.

Tanmateix, i pel que fa a les forces progressistes, també ha estat trist -fins ara almenys- que hagi hagut de ser un sector de la pròpia esquerra la que ha patit tota mena d'incomoditats a l'hora de "justificar" la restitució de documentació espoliada per feixistes. Però encara resulta més incomprensible que periodistes de tarannà democràtic hagin fet encesos atacs en mitjans internacionals contra un retorn que consideren una "victòria del separatisme" català contra la integritat arxivística espanyola. Sembla que pensin igual que aquell coronel nazi que deia que d'injustícies no se'n podia cometre contra els jueus. Quan s'ha tractat de devolucions a famílies no catalanes, com la de Giner de los Ríos o de trasllats de documents a d'altres arxius, no recordem haver-ne sentit cap protesta.

Pensem que potser cap d'aquestes actituds -ni les de dretes, ni les d'esquerres- serien tan "acceptables" si els mitjans de comunicació espanyols haguessin informat amb normalitat del cas. Si molts mitjans no van tenir inconvenient en explicar i donar la benvinguda al desarmament de l'obra franquista en àrees com els orfes de la guerra, la Fundación Francisco Franco o les fosses comuns ¿per què tants escarafalls davant les "fosses" dels documents, molts dels quals també "desapareguts"? Si tan reprovables som els qui busquem repatriar documents històrics al seu punt de procedència, ¿per què no és tan o més reprovable el cas de Martín Villa -militant molt prestigiat al PP- que en va manar destruir a cabassos a les seus del Movimiento?

En aquest sentit, estem segurs que l'"Informe Semanal" sobre el tema, passat dissabte pasat, per molts errors i poques imatges de la lluita pel retorn que mostrés, haurà obert els ulls de molts teleespectadors de TVE. Segurament haurà facilitat el desvetllament dels qui en algun moment s'han deixat entabanar amb allò tan absurd -en aquest cas- de la "unidad de archivo". Després d'emès en franja horària acceptable, la recerca i justificació del famós "encaix legal" per al retorn -ja no diem l'evaporació de la bel·ligerància del PP a l'entorn del tema- potser ja serà un objectiu tan inabastable. Com va dir fa poc el professor Paul Preston en un acte de la Comissió de la Dignitat, potser arribarà aviat el moment en què se li haurà "de caure la cara de vergonya a tot polític que s'oposi a un retorn tan just i tècnicament factible".

En definitiva, davant del procés que se'ns obre, demanem una actitud plenament "diürna", superadora de falses sacralitats. Cal que hi hagi plena confiança en els passos que es prenen per fer més completa la democràcia i la dignitat dels pobles. No fer-ho seria deixar una porta oberta a l'autoritarisme i a la llei de la brutalitat. Aquest clima és necessari, pensem, no sols per recuperar els papers catalans dipositats a Salamanca sinó per sintonitzar amb tota la sana operació de recuperació de la memòria històrica que arreu sembla voler boronar, malgrat el retard de la primavera metafòrica. No és ara un moment per jugar a la defensiva. Si va ser un cop de geni el que en pocs dies va portar el Govern espanyol a aprovar un Reial Decret Llei a favor dels "nens de la guerra", el tema de l'Archivo no es mereix menys. Com en tots els temes no resolts de la Guerra Civil, la seva obstaculització afectaria directament la sensibilitat de molta gent al nostre país. A més cal no oblidar que molts dels afectats -directes i indirectes- pels espolis passen de la vuitantena d'anys. Massa víctimes han hagut de morir sense veure's justament compensats amb el retorn dels seus documents. Ni una més si us plau.

Josep Cruanyes i Toni Strubell (membres de la Comissió de la Dignitat)

Imprimir   Enviar a un amic/ga