Diumenge, 6.12.2009. 00:00h
Han passat només quatre dies d’ençà que es va fer pública la noticia que l’immens fons fotogràfic d’Agustí Centelles –el testimoni català històric i artístic, notòriament únic, de la preguerra, de la guerra i de l’exili- aniria a parar a l’antic convent de sant Ambrosi de Salamanca, fins fa ben poc el dipòsit policial del franquisme, creat amb el sol designi d’utilitzar els munts de documents requisats als territoris vençuts per perseguir els no afectes al règim feixista.
A Catalunya la noticia ha produït una ràbia intensa i ben generalitzada: perquè el testimoni d’Agustí Centelles es refereix directament a les dolorosíssimes experiències de Catalunya, els anys 30 i 40, i moralment hi pertany; i perquè se sent com un escarni ben grotesc que el seu llegat pugui acabar precisament al remodelat dipòsit policial de Salamanca, seu durant 70 anys dels papers espoliats a Catalunya per flagel·lar catalans i catalanes.
La qüestió de com s’ha arribat a aquesta fatídica situació es debatrà sens dubte durant molt de temps, però ara mateix cal fer tot el que es pugui perquè el destí del llegat d’Agustí Centelles no acabi així.
És imprescindible fer entendre al Govern español que, si no s’ho repensa, des de Catalunya es veurà aquest afer com un intolerable greuge més, com tants d’altres que s’han comès i que es cometen: per només mencionar-ne un, el fet que el Govern español encara no ha acomplert el retorn d’un parell de milions de documents catalans espoliats i dipositats a Salamanca, més de quatre anys després d’aprovar la llei que ho exigia.
No es tracta d’una amenaça ni d’un xantatge, sinó d’un fet: si no s’hi trova ràpidament una solució adecuada, l’afer del llegat d’Agustí Centelles enfortirà encara més el clar convenciment, per part d’un importantíssim segment de la societat catalana, que els governs espanyols no paren de buscar gratuïtament la manera d’agredir l’autoestima del poble català.
Aquest Govern español ha de considerar si això és realment el que vol.
Henry Ettinghausen