Proposició no de llei aprovada per unanimitat per les Corts Vlencianes exigint el retorn dels documents del País Valencià (04/05/2004)

Diari de Sessions Comissió de Coord., Org. i Règim de les Institucions, 04.05.2004
Reunió número 4/i II VI Legislatura Any 2004

El senyor Oltra i Soler:
Gràcies, senyor president.
Hui és un dia que va la cosa de la Guerra Civil, no? Jo crec que és un símptoma, en tot cas, que a pesar de la crueltat d’aquella guerra i dels anys transcorreguts no tot està oblidat ni solucionat. El tema que abans s’ha discutit és un tema molt important, que està ahí, que crec que encara donarà peu a fer més iniciatives, perquè crec que no està resolt correctament, però el que nosaltres presentem és un altre tema directament relacionat amb eixa Guerra Civil que mai deuria d’haver-se produït i que en aquestos moments tampoc està resolt.
Nosaltres, el grup d’Esquerra Unida, l’Entesa, presentàrem una proposició no de llei el dia 22 d’octubre del 2002, en la mateixa línia de la que anem a discutir avui. El fet que la legislatura acabara, doncs, va motiva que no poguérem debatre aquella qüestió. El presentar-la en octubre del 2002 va ser coincidint amb una campanya que entre altres institucions, doncs, Acció Cultural del País Valencià, la Universitat de València, determinats col•lectius culturals,
etcètera, estigueren treballant en pro de recordar i de demanar una cosa que ens pertany als valencians, que era tota una sèrie de documentació que va ser confiscada per les tropes de Franco a l’entrar en el País Valencià en l’any 1939, inclús l’espoli va continuar fins i tot a l’any 1943, 1945 en alguns casos.
Era documentació que, fonamentalment, era propietat de partits d’esquerra, de sindicats, de col•lectius socials lleials a la República i que va estar, doncs espoliada d’una manera absolutament impresentable per part dels guanyadors d’aquella guerra. Segons diverses informacions, podríem estar parlant d’al voltant d’unes set-centes caixes de documents valencians que van ser enviats a Salamanca, al voltant d’uns nou-cents fardells de diferent material corresponents a uns cent cinquanta municipis valencians, que tenen part de la seua documentació en aquestos moments en Salamanca.
Cal dir que una part important d’aquesta documentació, al voltant d’unes huitanta tones de paper, van ser transformades inclús en paper. O siga, que era un tema que el paper estava escàs en aquella època i, bé, sense pensar-ho dues vegades, doncs, la gent els va transformar directament en pasta de paper.
La documentació es va recollir, com se diu vulgarment a sac. S’espoliava tot el que es podia, no hi havia un criteri ni historicista o arxivístic. Es tractava d’acumular com més documentació millor, per a exercir una cosa que van fer amb molta eficàcia després: la major repressió possible sobre la gent que s’havia mantingut lleial a la República. Els papers de Salamanca s’utilitzaren per empresonar, inclús per justificar afusellaments d’espanyols lleials a la Constitució.
Entre la documentació que es va espoliar en el seu dia hi ha de tot, absolutament, inclús molt material que no té res a vore amb la mateixa Guerra Civil. Hi ha material del segle XIX, hi ha material de principis del segle XX, hi ha materials inclús, lògicament, de les forces d’esquerra, les forces que havien mantingut la lleialtat a la República, però hi ha inclús coses curioses, hi ha documentació referent, per exemple, a la patronal, còmplice inclús del mateix colp d’estat franquista. Per què?, doncs, perquè en el seu moment, quan se van confiscar dels fons documentals i de les propietats que tenien determinats partits de determinats sindicats, com aquestos s’havien anat instal•lant en llocs o edificis que havien pertangut a entitats patronals en alguns casos, tot això, se formava un paquet i, tot això, es confiscava oficialment i se duia a Salamanca. També hi ha una part important de la documentació que és una documentació estrictament personal, no és de partit, no és de sindicat, no és institucional, és estrictament personal d’alguna gent.
L’arxiu parcial que existeix a Salamanca en aquestos moments, és el resultat de l’espoli, és el resultat del robatori, és el resultat de la repressió franquista. Unitats especials feixistes, amb la col•laboració de traïdors locals, van anar arramblant amb tot el que trobaven. Els van furtar als valencians els papers, els van robar al valencians una part important de la nostra memòria.
Demanem que tornen el que és nostre. No és lògic, encara que ho hem de fer aixina, a pesar de no ser excessivament lògic, que l’afectat, el que ha estat robat, el que ha estat espoliat, haja d’anar demanant quasi per favor que li tornen allò que li van robar en el seu dia. No és lògic que del robatori es creen drets, que és la impressió un poc que se té en aquestos moments. No és lògic que, d’alguna manera, se vullga intentar oficialitzar el dret de conquesta, això ja ho vam patir prou en el seu moment i pareix que no se deu repetir quan parlem del tema de la documentació referent a la guerra i que està en Salamanca.
La Guerra Civil, evidentment, va ser un trauma, les conseqüències s’han patit i estem patint-les, en molts sentits, encara avui en dia. L’arxiu de Salamanca és un producte de la guerra, d’una part de la guerra, en tot cas, dels que la guanyaren, dels que triomfaren amb un colp d’estat en contra de la majoria del espanyols.
La democràcia espanyola, l’Estat de les autonomies, deu canviar tot això, no es pot consentir que després de tant d’any, després de la reinstauració de la democràcia al nostre país, doncs, determinades qüestions continuen com si no haguera passat res, com si no s’haguera produït cap canvi en eixe sentit.
Jo crec que de la mateixa manera que s’ha fet en altres països, en altres experiències, tenim, per exemple, casos recents de la segona guerra mundial, i inclús després,després, de situacions paregudes, doncs, després de determinats processos, després de determinats tràmits, han estat tornats documentació, o està en tràmit de ser tornada, documentació, inclús monuments, part de l’espoli que en eixos països es va fer en el seu moment, està tot en discussió, de debat, quan no ja estiga clarament tornat.
Nosaltres, a més, argumentem que convenis i acords internacionals que Espanya té subscrits, per exemple, el Conveni internacional de l’Haia, sobre protecció de béns d’interés cultural en cas de conflicte armat, és un conveni signat en l’any 1954 i que el Govern espanyol va ratificar
en l’any 1960, doncs, defén la immunitat dels béns i el deure de la seua salvaguarda enfront de qualsevol tipus de requisament o apropiació, ja siguen conflictes internacionals o no. Per tant, jo crec que afecta directament a la lletra d’aquest conveni que Espanya té signat.
I el mateix Consell Internacional d’Arxius, que és un organisme oficial adscrit a la Unesco, també reconeix repetidament el dret legítim dels propietaris a exigir la restitució de la documentació que haja estat espoliada o sostreta amb motiu d’un conflicte bèl•lic.
Per tant, jo crec que, per si hi havia algun dubte, inclús tenim raons jurídiques, ratificades a nivell de convenis internacionals, en el sentit que el que està passant en aquestos moments no és correcte, no és allò legal, no és allò just. Per tant, això encara ens ratifica en la necessitat de resoldre adequadament aquesta qüestió.
L’arxiu de Salamanca, conforme està configurat en aquestos moments, ni tan sols arriba a ser un arxiu únic o un arxiu centralitzat. Això que s’argumenta, m’imagine que a la millor després en alguna intervenció pot ser que ixca, de mantindre la unitat de l’arxiu, doncs, això també és una entelèquia, no? És un arxiu que, en tot cas, ha naixcut de l’espoli, té un greu pecat original que jo crec que, per tant, l’invalida per a qualsevol altra mesura.
Cal dir que aquest arxiu central i que tant s’ha de cuidar i que no es trenque la seua unitat, doncs, resulta que solament conté documentació referent a díhuit províncies espanyoles, díhuit. Precisament, d’aquelles on el colp d’estat del general Franco va triomfar, no hi ha absolutament res, com si no hi haguera hagut guerra, com si no hi haguera hagut repressió en eixes províncies. Per tant, l’òrgan espoliador que es va crear a cosa feta per a facilitar i coordinar aquesta confiscació de documentació, aquest espoli, va estar creat pel senyor Ramón Serrano Suñer, que com jo crec que a banda de cunyat del mateix Franco, tot el món reconeix que va ser un famós intel•lectual, que de tan fatxa com era, doncs resulta que el mateix Franco hagué de cessar-lo, perquè, clar, quan arribaren les coses a posar-se un poquet mal davant de l’Alemanya nazi, doncs, este home era tan fanàtic que el millor que podien fer era cessar-lo, perquè, si no, li complicaria en excés la vida al mateix Franco. O siga, este senyor, este personatge sinistre de Serrano Suñer, que és el que va crear i el que va coordinar tot això, amb la col•laboració, ja dic, de molta gent, inclosa, lògicament, gent valenciana, que després ha anat per ahí, bé, doncs, intentant dissimular el que va fer en aquella època, però, evidentment, va col•laborar en eixa traïció a la República i en eixa aposta per facilitar l’espoli de documentació valenciana.
Per tant, vullc reiterar que eixe arxiu ja naixqué incomplet, deliberadament incomplet, molt parcial, solament hi ha una part de la qüestió, i fent una espècie de calaix de sastre. Dir-li “Arxiu de la Guerra Civil” és massa. No hi ha cap documentació militar de la Guerra Civil, perquè eixa
documentació està en un altre arxiu. En concret, segons el mateix inventari... Perquè eixa també és una altra quesito important, o siga, un tema que quan alguna comunitat autònoma demana informació, demana la restitució d’eixa documentació, un dels arguments és que allí està molt bé, que està tot controlat, que està tot centralitzat, que no hi ha ningun problema i que, bé, que qualsevol pot anar allí. Cal dir que l’últim inventari del que hi ha allí, l’últim i el primer, no se n’han fet més, va ser en l’any 1948. O siga, a partir d’ahí ja no se sap el que puga haver passat. Aleshores, la documentació militar, que tractant-se d’un arxiu de Guerra Civil, deuria ser una documentació important, íntimament lligada al que estem parlant de Salamanca, deurien estar junts, vaja, es suposa que tenen molt a vore una qüestió amb l’altra: doncs, no, no és aixina, és una altra prova de la falsedat de la unitat de l’arxiu, ja que eixa documentació militar està, precisament, en un altre arxiu que, a més, no està ni tan sols en Salamanca, està en Segòvia. La informació referent al tema diplomàtic, també. Tota la conseqüència dels moviments diplomàtics quant a la preguerra i a la guerra, tampoc estan allí, està en un arxiu en Madrid.
Aleshores, jo crec que tenim raons més que suficients per a justificar nosaltres que volem que se’ns torne el que és nostre, que va ser espoliat sense el nostre consentiment, en un moment molt dolent de la nostra història. I això, a pesar de saber que una part important de l’arxiu està micro filmada en aquestos moments, i està microfilmada no per gust de les institucions, sinó inclús per queixes, denúncies judicials i de tot tipus de determinada gent, gent del nostre país, que al•legava amb tota la raó del món que, dedicant-se a la investigació, no entenien que hagueren de desplaçar-se a Salamanca per a comprovar determinada documentació que deuria estar en els seus ajuntaments o en les seues institucions valencianes, que no estava perquè havia estat robada en el seu dia i que era necessària per a determinats treballs.
Solament quan estes denúncies ixqueren a la llum pública, els van amenaçar amb anar als tribunals, el Síndic de Greuges va prendre part en l’assumpte, etcètera, se va arribar a una sèrie d’acords entre el ministeri i diferents autonomies, entre elles la nostra, per a poder anar microfilmant part de la documentació.
Això a nosaltres ens pareix bé en principi, el que no ens pareix bé és que en este cas el document original es quede on es va depositar mitjançant l’espoli i nosaltres ens haguérem de quedar amb la còpia. Jo crec que és justetament al revés. No per res, simplement per la restitució de la dignitat, per la restitució de la veritat, la restitució del que és nostre. L’altra cosa, deixar que fóra aixina, seria consolidar, premiar el robatori, premiar l’espoli en un moment donat. Jo crec que en este sentit s’han fet moltes iniciatives per part ja de moltes institucions. Han estat a punt inclús de quallar. Quan el Partit Popular a nivell d’estat no tenia majoria absoluta s’ha de dir que va estar a punt de donar un pas endavant, s’arribaren a una sèrie de compromisos que esta per ahí en els quals Catalunya exigia, perquè Catalunya va patir molt també l’espoli, i en eixos moments el govern del PP no tenia majoria i d’alguna manera pareix que estigué a punt de donar eixe pas de facilitar la tornada de la documentació original a Catalunya a canvi de mantindre còpies en Salamanca. El PP arribà després a la majoria absoluta i si te he visto no me acuerdo, que és un poc el que ha passat en tantes altres coses.
Però jo crec que estem davant en estos moments d’una nova situació que permet resoldre una de les tantes conseqüències d’aquella Guerra Civil que mai hauria d’haverse fet, i és intentar que torne ací eixa documentació que és nostra, que no està allí, que deixar-ho aixina seria renunciar a un dels nostres drets. I per tant, nosaltres, tal i com diu la proposta de resolució, que jo crec que en eixe sentit inclús recull part del debat que hi hagut fa un moment ací en el
sentit que no s’ha arribat a una solució, nosaltres sí que demanem que les Corts insten al Consell que sol•licite al Ministeri de Cultura que tota la documentació original valenciana, que va ser confiscada pel règim de Franco, torne a la Generalitat Valenciana, i que a més s’habiliten els mecanismes de col•laboració.
O siga, és una proposta de resolució jo crec que proa correcta en eixe sentit, que no pretén, digam, culpabilitzar ningú hui en dia, però sí pretén resoldre un problema.
El senyor president:
Moltes gràcies, senyor Oltra.
Senyor Camarasa.
El senyor Camarasa Albertos:
Muchas gracias, señor presidente.
Señorías.
Decir que apoyamos, como no puede ser de otra manera, la proposición no de ley presentada por el Grupo Parlamentario de L’Entesa, y la apoyamos sencilla y llanamente porque no pretende más que devolver unas propiedades a sus legítimos propietarios.
Ya en diciembre del 2002 los grupos municipales socialistas y ayuntamientos socialistas se dirigieron a la ministra de Cultura en demanda precisamente de que adoptase decisión en este sentido para devolver el legado histórico expoliado a los ayuntamientos valencianos. Pedíamos entonces lo que apoyamos en esta ocasión: la devolución de los archivos documentales propiedad de ayuntamientos, partidos políticos, sindicatos y otro tipo de instituciones; unos documentos que fueron requisados en los saqueos de estas instituciones y que fueron depositados en Salamanca y gestionados en muchas ocasiones con fines dirigidos a la represión, gestionados por la delegación del estado para la recuperación de documentos.
Por tanto, estimamos que lo pretendido por esta proposición es justo, legítimo e irrenunciable, y por eso anuncio el voto favorable de mi grupo.
No obstante este voto favorable, creemos que sería necesario establecer en la propia proposición o con otros mecanismos más adelante una serie de adaptaciones previas y/o en paralelo para garantizar, por una parte, la devolución a sus legítimos propietarios de una forma razonada y probada. Estamos hablando de que se instrumente algún tipo de comisión que garantice fielmente que los reclamantes son los legítimos propietarios.
También creeríamos que en paralelo se debería de dotar recursos humanos, técnicos y económicos al archivo de la Guerra Civil para ordenar y clasificar los fondos previos a su devolución.
Y en tercer lugar, producir copia de documentos bien por vía digital o bien por vía de microfilmación, con el objeto de garantizar precisamente el mantenimiento íntegro de los fondos en el Archivo General. Y a partir de esas actuaciones, anunciar que desde el Partido Socialista hemos anunciado ya que vamos a proponer transformar el archivo en lo que sería el Centro de Documentación y Estudio de la Guerra Civil, un centro de referencia para toda España y para todo el mundo, para todos los historiadores que estuvieran interesados en este tema, concretamente con fondos procedentes del archivo actual de cualquier otros archivos estatales, y para eso necesitaríamos, y por eso pedimos lo que pedimos, las copias microfilmadas o digitalizadas. Creemos que este centro también tiene que dotarse de recursos técnicos y humanos, y concretamente creemos que habría que garantizar que este centro dispondría de la totalidad de la información histórica documental que hoy existe en los legajos históricos.
En resumen, queremos propiciar la devolución y queremos de alguna forma garantizar que Salamanca, que creo que es importante también, va a seguir siendo el centro de referencia para los estudios de la Guerra Civil. Creemos que no es incompatible que los salmantinos se consideren expoliados de lo que ha sido el archivo durante tiempo y, por otra parte, yo creo que nadie en uso de razón puede entender que no se debe devolver algo a quien se le ha quitado previamente.
La posición, por tanto, avanzo, del Grupo Socialista favorable a la proposición no de ley.
Nada más y muchas gracias.
El senyor president:
Moltes gràcies, senyor Camarasa.
Senyor Martínez, pel Grup Parlamentari Popular.
El senyor Martínez Rodríguez:
Gràcies, senyor president.
Bien. El Grupo Parlamentario Popular va a dar soporte la iniciativa que plantea Esquerra Unida.
Personalmente conozco el trabajo que se desarrolla en Archivo General de la Guerra Civil, tanto por haberlo visitado personalmente investigando sobre asuntos referidos a la Guerra Civil o por haber solicitado vía correo información, y tengo que decir que el nivel de información que se presta es importante y de muchísima calidad. Que igualmente los documentos del archivo han servido para que a lo largo de la transición muchas viudas de distintos bandos, de uno y de otro bando, puedan ver reconocido su derecho a percibir una pensión. Quiero decir que desde ahí sí que consideramos que el archivo ha cumplido también una función social importante para ambos bandos, sinceramente. Decir que no es ese el único espacio, como bien ha dicho el señor Oltra, en el que hay documentación de la Guerra Civil, que hay tres archivos: el Archivo Histórico de la Guerra Civil en Salamanca, el Archivo General Militar en Segovia y el Archivo Histórico de Guadalajara. Son los tres… (remors) –es posible también– donde hay información.
Y decir que, bueno, que si indudablemente esto contribuye a cicatrizar heridas y a sumar en vez de a restar, ahí estará nuestro voto favorable para que esto así sea.
Gracias.
El senyor president:
Gràcies, senyor Martínez.
(Remors) Té la paraula.
(El senyor Oltra parla sense micròfon)
Senyor Oltra, no existix el torn de gràcies.
Acabat el debat, passem a votació. (S’interromp la gravació)
S’aprova per unanimitat.
(S’alça la reunió a les 12 hores i 25 minuts)

Imprimir   Enviar a un amic/ga