Presentació dels Suports Internacionals a la Comissió de la Dignitat.

Excel.lentíssim Sr. Rector, autoritats, senyores i senyors. És un gran plaer per a mi poder parlar en aquest acte de presentació dels suports de catedràtics internacionals a la Declaració de la Comissió de la Dignitat en favor del retorn dels documents catalans retinguts a Salamanca després de la Guerra Civil. Voldria donar les gràcies als senyors Mayer, Ettinghausen, Mundó, Alberch, Ferrer i Boadas per acompanyar-nos avui en aquest acte, i molt especialment al Sr. Rector per acollir-lo en aquest magnífic Paranimf de la Universitat de Barcelona.

Abans d'entrar en el tema pròpiament, voldria fer uns comentaris previs en forma de reconeixements i reflexions. Malgrat que ens trobem en un marc acadèmic i solemne, certament no volia començar la meva intervenció d'avui sense una cordial salutació i -en el seu cas- un emocionat record, a tots aquells que es van veure personalment afectats per l'espoli dels documents catalans l'any 1939. Més enllà del greuge col.lectiu que suposa per a tots els catalans conscients, per a ells és un fet doblement dolorós que avui un govern espanyol no sols doni senyals evidents de voler legitimitar-ne l'espoli -tot perpetuant-ne el robatori- sinó que encara pretengui exposar-ne una part en els fastos de Salamanca 2002 a partir del 5 d'octubre. Aquest fet, a més d'ofendre profundament la sensibilitat dels catalans, topa frontalment amb els criteris de la UNESCO pel que fa al retorn de materials segrestats en temps de conflicte o guerra. Avui, circumstàncies com el fet que la Senyora Teresa Pàmies no pugui recuperar cartes escrites a la seva mare -cartes que ella mai no va poder llegir- o el fet que els familiars de l'il.lustre patrici Antoni Rovira i Virgili, no puguin recuperar la seva biblioteca particular, 25 anys després de restaurada la democràcia a l'Estat espanyol, són símptomes que ens omplen d'un profund sentit d'angúnia i d'indefensió. El fet que la societat catalana no pugui avui recuperar uns documents originats a casa nostra fa tants anys només el podem qualificar de "pervers" en el significat autèntic del mot. La circumstància és encara més inquietant quan tenim en compte que, a més, són papers que van fer servir per condemnar tants i tants demòcrates, republicans i catalanistes en els foscos anys 40. Vista amb la perspectiva d'avui, aquesta realitat es pot veure -en tot cas- com una peça més d'un diagnòstic més ample que, per a molta gent, aixeca un preocupant interrogant sobre la manera en què es va fer la transició política a l'Estat espanyol. Celebrem molt particularment l'interès del poble català per la recuperació dels aspectes materials i espirituals del seu passat, fet que dóna fe de vida, arrelament i sensatesa a un poble.

En segon lloc, i passant a un altre ordre de coses ben diferent, voldria aprofitar aquesta intervenció per dedicar unes paraules a un altre col.lectiu, ben lluny en molts aspectes dels afectats i damnificats als quals m'he referit fins ara. Parlo del mateix poble de Salamanca. Des de la Comissió de la Dignitat, des del conjunt de poble català, hem de dir ben clar que no tenim res en contra dels ciutadans i ciutadanes de Salamanca quan reivindiquem aquests papers. Creiem que són certs polítics irresponsables que han fet possible que es produís aquesta lamentable confrontació, amb l'exercici d'una demogògia i una praxi manipuladora inqualificable. Una part del poble de Salamanca, confosa, ha cregut que se li volia prendre una cosa de la seva propietat, mentre que tots sabem que no és així. Els catalans simplement exigim un material històric que es va crear a Catalunya i que mai no hauria d'haver sortit del nostre país. Volem que ens tornin uns materials als qui algú pretén d'aplicar, encara avui, el dret de conquesta. Enguany Salamanca és Ciutat Europea de la Cultura. I això porta a la següent pregunta que faig amb tot respecte: quina mena de Cultura és aquesta que es pretén de conrear si una de les parts integrants del seu programa -l'exposició "Propaganda en Guerra"- l'ha propiciada un robatori?

Voldria, a continuació, parlar breument de la creació de la Comissió de la Dignitat. Com molts de vostès saben, aquesta Comissió té poc més de cinc mesos d'existència. Va ser precisament l'anunci públic de la decisió de l'actual Govern espanyol de fer aquesta exposició, el que en motivà, en un inici, la creació. Més o menys espontàniament, ens vam anar aplegant gent -historiadors, arxivers, ciutadans i ciutadanes preocupats per un tema simbólic però important. El que ens unia era el fet de no entendre que es pogués exposar un material sense el permís dels seus propietaris legítims. No enteníem que aquests documents no tornessin a casa, sense més discusions, tal com manava una disposició d'un govern anterior. No enteníem -i no entenem- com un Govern podia mostrar tant de menyspreu per la nostra sensibilitat i la nostra memòria històrica. Pensàvem que podríem fer un servei públic tot creant un grup per denunciar un fet injust que a qualsevol país del món provocaria indignació. I era precisament amb aquest motiu en ment -el de la "indignació"- que vam basar-nos a l'hora de posar-li nom al col.lectiu. Ens inspirava una idea pronunciada per José Saramago en una entrevista, en què definia una "nació" com una comunitat que encara no ha perdut la capacitat d'indignar-se.
Ara bé, cal aclarir que la Comissió de la Dignitat no és una entitat que s'hagi creat en el buit o per mera reacció. Nosaltres volíem ser el relleu dels destacats actors que ens havien precedit en la lluita social pels Papers dits de Salamanca. Teníem l'exemple de Josep Benet que pocs mesos després de la mort de Franco ja cridava l'atenció de la societat a la necessitat de reivindicar-los. Teníem els precedents dels autors del magnífic llibre "Els Papers de Salamanca. Història d'un botí de guerra" -Joaquim Ferrer, Josep M. Figueres i Josep M. Sans Travé; teníem els precedents de desenes d'iniciatives parlamentàries, tant a Madrid com a Barcelona, i d'infinitat d'escrits als diaris, fets per gent de totes les sensibilitats polítiques, des de Javier Tusell fins a Baltasar Porcel. Ens sentíem -i ens sentim- hereus d'aquell esforç i d'aquells exemples, i pensàvem que ara, davant les darrers provocacions, calia una resposta. Una resposta basada no en l'ànim de crear frustracions ni amb l'ànim de confrontar, sinó amb l'única intenció d'actuar des de la dignitat i a favor de la justícia.

Tanmateix, des d'un primer moment érem conscients que s'havia de donar un nou aire a la reivindicació. Calia obrir un nou flanc que pogués sorprendre, que dugués a una nova reflexió. Hi havíem d'introduir un nou matís que no s'hagués esgotat ja al període 95-96, darrera època en què la polèmica havia estat present amb força als mitjans de comunicació. Per això vam pensar que, en una primera fase, podríem fer una contribució tot portant el tema davant l'opinió pública, concretament a la consideració de la comunitat universitària internacional. Crèiem -i creiem- que seria molt convenient de conèixer l'opinió dels catedràtics d'altres països sobre aquest assumpte. Preteníem que ells fessin de mediadors, de jutges del cas. Per fer-ho, i amb l'impagable ajut de destacats catedràtics i experts arxivers del país, vam crear un programa en vuit idiomes per informar del tema a les principals universitats del món. Vam donar ocasió a catedràtics i professors universitaris de fora de l'Estat, de conèixer, primer, i després adherir-se a la nostra Declaració. Volíem saber les seves opinions. I no sabíem quina reposta rebríem.

Avui, tot just quatre mesos després de fundada la Comissió, hem de dir que els resultats no haurien pogut ser més espectaculars. Hem fet circular massivament els nostres documents i la nostra posició. Fins avui, hem aconseguit el suport a la Declaració de més de 500 catedràtics de 205 universitats i 47 països diferents del món sencer. Catedràtics d'exactament 100 universitats europees i 90 americanes -70 de les quals a Estats Units- hi han donat suport. Catedràtics tan coneguts com els que veieu en el tríptic, amb noms com Noam Chomsky, James Petras, Howard Zinn, Benjamin Stora, James Flynn, Alan Yates o Henry Ettinghausen -present avui entre nosaltres-, i tants més, que són molts d'ells eminències en el seu camp respectiu. Hem quedat admirats que la nostra posició fos no sols fàcilment entesa, sinó vista amb comprensió i suport arreu. Molts catedràtics ens han enviat el suport de col.legues seus. Hem rebut suport de catedràtics de països tan llunyans i diferents entre si com ara Mèxic i Bulgària, Làtvia i Tunísia, Viet Nam i Fiji, Polònia i Taiwan. En alguns països com USA o Peru, per exemple, el tema ha saltat als xats d'internet especialiltzats en drets humans i estudis històrics, amb notable repercussió. Els xats de la famosa web ALBA, sobre la guerra civil i les Brigades Lincoln, han debatut amb entusiasme, de vegades quasi amb incredulitat, els detalls del cas. Diversos ex-Brigadistes, com Peter Lotto, s'han adherit a la Declaració. Per altra banda, a d'altres indrets com Escòcia i Mèxic, el tema fins i tot ha estat reflectit en importants articles, com els apareguts el mes de maig als principals diaris de Glasgow i Guadalajara. Hem tingut la satisfacció de veure que Catalunya era un país respectat i conegut arreu. Un resultat del procés ha estat que en diversos àmbits el cas dels papers de Salamanca hagi estat batejat amb el nom del cas "Papers de la Sang", o "Blood Papers".

També hem après coses, i hem sabut que de problemes relacionats amb les sustraccions de documentació n'hi ha a diversos punts del món. D'Estats Units, Egipte, Grècia i Perú hem rebut notes de col.lectius que pateixen situacions semblants. D'un important arxiu jueu als Estats Units vam rebre una nota coprenedora que apuntava que un dels pitjors aspectes de l'Holocaust fou, precisament, la destrucció per part dels Nazis de milers de tones de documentació jueva a Centre Europa. En els tríptics que us han repartit, podreu llegir més notes i comunicacions que mostren l'adhesió de diversos catedràtics a la posició catalana. Crec que després us llegiran alguna nota més especialment significativa en aquest sentit. Podem resumir, doncs, que la campanya internacional -de la qual l'Enric Borràs després us aportarà més dades interessants i esperançadores- està essent un èxit tant quantitativament com qualitativa. Tots ens n'hem de congratular. El veredicte que hem rebut de la comunitat acadèmica internacional -Sr. Rector, senyors i senyores- és claríssim. Els papers han de tornar de Salamanca, i com més aviat millor.

Per acabar -i amb tota humilitat- des de la Comissió de la Dignitat voldríem fer una crida, transparent i equilibrada al Govern espanyol i molt especialment al Sr. Aznar i a la Sra. Del Castillo. La crida consisteix a exigir un canvi de rumb en aquest conflicte. Cap català conscient pot acceptar la insultant proposta que es féu a la part catalana de la Comissió de negociació ahir mateix. No podem acceptar uns pocs documents, i en encara cedits en dipòsit. No podem acceptar-ho per dignitat. Cal un canvi de rumb basat en la bona relació que ha d'existir entre les col.lectivitats i entre les nacions. Demanem que públicament, el Govern espanyol reconegui la potestat del poble català respecte de la seva documentació històrica. Demanem que desisteixi de portar a terme l'exposició "Propaganda en guerra", el mes d'Octubre a Salamanca si no compta amb el vist-i-plau explícit dels propietaris dels documents. Si no és així, no dubtarem a prosseguir la campanya d'informació internacional que avui ja està mostrant els seus primers fruits, juntament amb d'altres iniciatives i mobilitzacions. El món acadèmic dels cinc Continents ha sabut veure en aquest tema una causa digna de suport i resposta. Creiem que el Govern espanyol encara està a temps d'evitar el descrèdit que s'associa, aquí i arreu del món, amb els mals pagadors i amb els actes de tirania. Moltes gràcies.

Imprimir   Enviar a un amic/ga