Visca la llibertat. Litografia d'Antoni Miró
Textos de les intervencions dels cònsols de França i Alemanya
DISSABTE D’ABRIL A LLEIDA: 1938-2008.
“La mort passava en un matí d’abril”, escrivia aquells dies Màrius Torres. I el poema acaba: “Una vida s’encén a cada sacrifici. Potser ni tu mateixa no pots morir del tot”.
Bon dia, amigues i amics, en aquest homenatge a la dignitat i en aquest compromís a favor de la dignitat.
Començaré proclamant que, malgrat tot, aquelles males bèsties, que s’hi van posar a fons, que ens robaven mots elementals –pare, mare, blat, pa de xeixa o pàtria- i que anestesiaven, ‘manu militari’, la memòria col.lectiva, no han guanyat! Ens han malferit, ens han deixat en una unitat de cures intensives, han aplicat totes les eines per arrencar-nos cor, voluntat de ser, engrunes d’audàcia... però no creien que algú els recordés, un per un, avui i que els digués, públicament, què són, qui són, a quins amos obeeixen, per què són tan mesells i tan esclaus de la seva fatxenderia.
Un poeta, que va començar a fer poesia a la presó de Lleida, els anys 1962-1963, Manuel Vázquez Montalbán explicava per què un abril havia acabat tot. I ens convocava a revoltar-nos contra els que havien cremat els nostres camps i les nostres esperances, contra els botxins, sota la direcció de qui el cerverí Josep Benet, a qui recordarem molts cops aquest matí, va qualificar, amb arguments i amb documents, com a Criminal de Guerra. Un criminal de guerra, sí, que va voler deixar la seva petja aquí, a Lleida, un dia d’abril de 1938.
No serà balder recordar el decret oficial, aparegut al BOE el 8 d’abril de 1938, signat el dia 3, quan l’entrada de les tropes franquistes a Lleida havia tingut lloc el dia 3. Dir que no existíem com a poble, era, sí, la feina més urgent del Criminal de Guerra:
El Alzamiento Nacional significó en el orden político ruptura con todas las instituciones que implicasen negación de los valores que se intentaba restaurar. Y es claro que, cualquiera que sea la concepción de la vida local que inspire normas futuras, el Estatuto de Cataluña, en mala hora concedido por la República, dejó de tener validez, en el orden jurídico español, desde el día 17 de julio de 1936.
No és estrany que al llarg de la Negra Nit, i ja a partir de 1971 en el marc de l’Assemblea de Catalunya, cridéssim: “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. I que avui ens travessi l’angúnia de saber si els ‘tribunals’ tractaran de retallar, encara més, un Estatut de 2006, ja prèviament capolat. Si a la ciutat de Lleida va ser assassinat un Estatut, el de 1932, demanem avui, des d’aquesta ciutat, que ens deixin en pau, que el dret a l’autodeterminació és un dret humà, bàsic, anterior a qualsevol ordenament legal.
L’aparença de raó, tan cínicament exhibida, per l’aparell franquista, que comptava, per cert, amb un ministre de Justícia que es deia Eduard Aunós i havia nascut a Lleida. Conjuntament amb Trías de Bes formava part de la ‘Comisión de Juristas’ encarregada de redactar un informe per explicar a l’opinió pública que totes les actuacions del govern de la República, des del 1936, havien estat il.legals..., aquesta cínica aparença de raó, ganyota tètrica, que encara et mostren alguns dels que es neguen a donar suport al retorn dels Papers de Salamanca, recolzen en aquest decret del 5 d’abril de 1938.
Em voldria referir també a certs còmplices de tot plegat. I per resumir-ho esmentaré únicament les figures del bisbe Aurelio del Pino i del cardenal català Enric Pla i Deniel. En un llibre esplèndid, editat també a Lleida, L’Església sota el franquisme. Lleida (1938-1968), Jaume Barallat, a la pregunta de com va ser l’Església de Lleida en el primer franquisme, diu:
‘Va ser legitimadora del règim de Franco i amb un pes decisiu va sembrar en les consciències el franquisme sociològic, base de la llarga duració de la dictadura de Franco’.
Feia pocs dies que l’havien consagrat bisbe a Segòvia. Havia nascut a Riaza el 1888, quan l’agost de 1943, amb el nomenament a la mà, va fer una entrada triomfal a Lleida, en tren, acompanyat pel ‘Director General de Transportes Militares’, el tinent coronel d’artilleria i el governador civil de Segòvia. Dotze anys més tard, el 28 de setembre de 1955, Franco va assistir a la inauguració de la catedral nova d’aquesta ciutat. Sota pal.li, Franco i la seva esposa, doña Carmen Polo, entren a la Catedral i s’asseuen en el tron d’honor del presbiteri. A l’hora de l’homilia, don Aurelio del Pino en va dir de ben grosses, com ara:
Digitus Dei est hic. El dedo de Dios está aquí. No creo que se encuentre una expresión más sintética, más vigorosa y más exacta que ésta para diseñar adecuadamente el carácter de la augusta persona de nuestro amadísimo Jefe del Estado y de su gigantesca obra de todos los ámbitos de la vida humana. ¿Qué fue nuestra gloriosísima Cruzada en todas sus fases, en sus principios, en su desarrollo, en su terminación... sino una serie interminable de impresionantes y maravillosas gestas que sobrepujan la órbita de la estrategia para cernerse en los confines del milagro moral y físico?
Per raons d’higiene mental, no continuo. Ni recordo els penjaments antirepublicans del cardenal en qüestió. ¿Us puc dir que vaig conèixer un jesuïta amb sensibilitat poètica, el pare Joan Gabernet, que també va ser entre les víctimes del bisbe Aurelio del Pino?
¿Que per què vull fer una al.lusió a un cardenal català, barceloní de naixement, Enric Pla i Deniel, a qui Franco anomenava, ‘carinyosament. ‘Su Menudencia’? Doncs perquè el 1935 havia estat nomenat bisbe de Salamanca. I quan va esclatar la sublevació del 36 va cedir a Franco el Palau Episcopal de la Diòcesi de Salamanca i va regalar-li, a més, per ajudar al triomf del Alzamiento, el seu pectoral i el seu anell episcopal. Si algú recorda els documents on l’actual Conferencia Episcopal Española ha demanat perdó per una barbaritat així, sisplau, que me’ls enviï...
Una altra pregunta més adient encara: ¿en quin paràgraf la nova –i tan corcada!- Llei de la Memòria Històrica condemna i deslegitima les institucions franquistes, que naixien sobre les cendres d’un crim no gens metafòric –de dret i de fet- contra una República legítima?
He pensat sovint que la campanya a favor de la recuperació dels documents de l’Arxiu de Salamanca va, de bon gran o per força, de manera subtil o amb la contundència de qui serà qualificat de barroer, cap a la necessitat inajornable d’aprovar una veritable Llei de la Memòria Històrica, que vagi més enllà de les curiositats d’una mena de parc temàtic de la democràcia, vista massa sovint com a pràctica sospitosa d’uns quants bufanúvols.
En un acte a Madrid sobre el tema, Carlos Jiménez Villarejo va fer una prova i va començar a llegir textualment alguns judicis sumaríssims de persones que havien estat condemnades a mort. La sala, plena de gom a gom, va quedar com paralitzada d’esgarrifança: ‘fa que tremoli l’esquena del llop’, hauria dit el poeta. Uns quants, entre ells qui presidia l’acte, l’escriptora Almudena Grandes, insistia en la necessitat urgent de publicar ni que sigui una antologia de cent o dos-cents d’aquests sumaris.
A l’engròs i a la menuda
Quan era petit, al barri barceloní de Vallcarca, hi havia un magatzem on es venien productes ‘al mayor y al detall’. Un dia de pluja, es va esborrar la pintura i va aparèixer el rètol d’abans: ‘a l’engròs i a la menuda’. Des d’aleshores he entès que no hi ha grans temes i temes menors... Que això ho imposa el nou imperialisme mediàtic. I que sí que hi ha dades, escrits, estudis, missives, testimonis en els centres considerats de referència còsmica i en el més petit dels pobles. Doncs bé: els que han estudiat tot allò que és a l’Arxiu de Salamanca, i que en nom d’una suposada ‘Unidad de archivo’, que sona a ‘unidad de archivo en lo universal, no ens volen retornar... allò que impressiona és que els lladres tenien més poder salvatge que intel.ligència arxivera. I que s’ho van endur tot. Els responsables de la campanya ens aclareixen que hi ha requisats documents de corporacions demolt nom i d’altres com del Sindicato Aceitero de Llardecans, de la Societat Instructiva Ferroviària de Lleida, del Diari Acràcia o del Socors Roig Internacional. I que, com ens explicaran, n’hi ha de molts racons i pobles de l’entorn.
Acabo. Del retorn d’aquest fons incautat en parlava ja el senador més votat de la història peninsular, Josep Benet, el 1978. Tenim raó. I una exigència de dignitat.
Gràcies!
Ignasi Riera.
Imprimir
Enviar a un amic/ga