Parlament de Pep Cruanyes en nom de la Comissió de la Dignitat a l'acte d'Homenatge al President Lluís Companys en el 68è aniversari de la seva deportació

Parlament de la Comissió de la Dignitat a l’acte d’homenatge al President Lluís Companys en el 68è aniversari de la seva deportació.

Joan Brossa en un poema de 1971 que després ens recitarà l’actor Jordi Dauder diu en un vers:

“El teu exemple es dreça com un cim
que ens fa bullir la sang dintre l’abisme
i tot té la sortida en aquell crim,
un dels més vils, dels nazis i el feixisme.”

Aquest fet, la deportació del president ara ha fet 68 anys és el que ens aplega avui en aquest acte històric.

El treball de la Comissió de la Dignitat per recuperar dels documents requisat pels franquistes a Catalunya el 1939, no només pretén restituir al nostre país un fons documental de primer ordre, sinó que sobretot vol fer un acte efectiu de restitució, reconeixement i homenatge a les víctimes del feixisme, de ciutadans i ciutadanes, entitats i les nostres institucions.
La tasca de la Comissió no es limita a aquest afer amb el que seguirem treballant, fins que es culmini el retorn total que encara no hem assolit, malgrat la llei de 2005. Hem fet actes, promogut gestos per honorar i dignificar moltes persones del nostre país, víctimes del feixisme, i hem reclamat que les administracions compleixin els seus deures envers el dret a la nostra memòria històrica col•lectiva. Per això hem denunciat les mancances que, al nostre entendre, curullen l’anomenada llei de memòria històrica, i que ara, fins i tot els seus defensors, sovint critiquen.
La memòria històrica no és una simple paraula buida de contingut i retòrica, sinó que s’ha configurat com un concepte i un dret dels pobles i les persones, contra la impunitat de la violència dels estats contra els drets humans, i en concret del feixisme a Europa en el període 1936 a 1978.
En l’informe de Louis Joinet de 2 d’octubre de 1997 sobre la impunitat dels autors de les violacions dels drets humans, civils i polítics, encarregat per la Subcomissió de Prevenció de Discriminacions i Protecció de Minories del Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides, s’hi defineixen els principis que conformen el dret a la memòria històrica contra la impunitat, des d’un punt de vista individual i també col•lectiu. Exigeix el Dret a Saber o la Veritat; el Dret a la Justícia, i el Dret a la Reparació. Pel que fa a aquest darrer, ressalta que en l’àmbit col•lectiu comprèn les mesures de caràcter simbòlic a títol de reparació moral, tals com el reconeixement públic i solemne de la implicació dels estats, les declaracions oficials restablint la dignitat de les víctimes, les cerimònies commemoratives o les denominacions d’edificis o carrers amb el seu nom per a la seva memòria i record.

En els darrers anys hem vist com a la nostra Europa s’han fet diversos actes de reparació col•lectiva, tant per l’estat Alemany com el francès, recordant i blasmant fets execrables produïts en els convulsos anys de la primera meitat del segle xx. Hem de destacar com el president de la República Francesa va reconèixer el 1996 la implicació de l’Estat Francès, en els crims comesos pel règim de Vichy entre 1940 i 1944. També el gest en el mateix sentit, fet pel canceller Helmut Kohl l’any 1987, pel bombardeig de la vila de Gernika 50 anys abans.
Avui ací duem a terme un d’aquest actes reparadors amb el que honorarem plegats al President de Catalunya Lluís Companys.
Fa mesos, quan la Comissió de la Dignitat es va plantejar la possibilitat de proposar als representants diplomàtics de l’estat Francès i d’Alemany que avui ens acompanyen de participar-hi, va rebre el suport i l’encoratjament de moltes persones i institucions. En tot moment hem tingut a la memòria a Josep Benet, consciència viva del nostre poble, que tan reivindicà la figura del President.

Però si aquest acte ha estat possible, és gràcies a la comprensió i convicció mostrada pels senyors cònsols i per la voluntat del Govern de Catalunya, representat pel seu Vice-president que, com no podia ser d’altra manera, va assumir l’organització d’aquest acte amb la solemnitat i dimensió institucional que requereix.
El President Lluís Companys és l’únic president elegit democràticament afusellat per un règim feixista en el període 1936 – 45. El més lamentable és que un atac tant greu contra els principis de dret internacional i contra els drets civils i polítics d’un cap de govern a l’Europa d’avui, hagi estat ignorat fins ara.
Tant mateix, els processos pels que els pobles arriben a assumir la necessitat de blasmar i honorar les víctimes polítiques sovint necessiten temps. Però avui ha arribat el moment d’afrontar-ho.
L’acte que fem avui agermana els pobles i les institucions democràtiques de Catalunya, França i Alemanya, en una voluntat de reparació i reconeixement al President Companys com a President de Catalunya, blasmant aquell indigne acte de deportació que va permetre el seu assassinat pels franquistes.
El Govern de la Generalitat a l’exili el 1939 mantenia la seva activitat a Paris sota el nom de Layetana-Office, amb pocs recursos, donant suport i assistència als milers de catalans que estaven internats als camps de concentració. També des de la Fundació Ramon Llull mantenia una presencia de la llengua i cultura catalana al món, en el moment en que era perseguida. “sense territori al món, i en el propi perseguida” com deia al propi President. Sotmesa a un terrible genocidi cultural, com ho va qualificar encertadament el nostre enyorat Josep Benet.
El 13 de maig de 1941 es va constituir a París un Consell Nacional format per Ponpeu Fabra, Josep Pous i Pagès , Jaume Serra i Hunter, Antoni Rovira i Virgili i Santiago Pi i Sunyer, delegant el President Companys les seves funcions executives, com a Conseller Primer, en Pous i Pagès. Aquell govern no arribaria a ser efectiu, atès que el 10 de maig s’havia iniciar l’ofensiva alemanya contra França que ensorraria tota resistència.
Tot i el perill que representava per la seva persona aquella situació, Companys es negà a abandonar França per dues raons: En primer lloc per estar a prop del seu fill Lluís que estava internat en un sanatori, del que se n’havia perdut la pista amb la retirada. En segon lloc, per assumir el seu deure com a President, d’estar a prop de Catalunya i el seus conciutadans que patien a l’exili de França.
La situació de Companys i la resta d’exiliats catalans a França va empitjorar, no només per l’ofensiva alemanya, sinó també per l’entrada al govern francès d’elements dretans favorables a Franco, com ara el Ministre d’Estat Ybarnegaray. Aquest, va fer declaracions públiques contra els refugiats catalans i bascos que van ser aplaudides i encoratjades per la premsa franquista com ara La Vanguardia Española.
El 16 de maig de 1940 queia el govern de Reynaud i es constituïa el govern Petain, que el 22 del mateix mes signava l’armistici amb Alemanya. Amb l’ocupació de París desaparegueren les oficines de la Generalitat i el Govern Basc, els era requisada la documentació i posada a mans dels policies de l’ambaixada franquista de l’ambaixador Lequerica, que actuaven amb impunitat en aquella ciutat ocupada pels nazis.
El 2 de juliol, després de l’arribada dels alemanys a la frontera d’Irun, començaren les deportacions de republicans refugiats a França,contravenint el tractat d’extradició vigent entre Espanya i França de 1877, que no permetia el lliurament de refugiats per motius polítics. L’armistici tampoc no havia previst les extradicions i per tant, qui les havia de tramitar era el Govern Francès, tant a la zona lliure com la ocupada.
L’actitud de Petain va ser poc definida i en molts casos, com en el del President Companys s’ha demostrat la col•laboració de la policia francesa amb l’alemanya.
En aquest estat de coses, el 13 de juliol quatre policies alemanys uniformats es van presentar a la casa del President a La Baule i el van detenir a punta de fusel,l portant-lo a la prefectura de la gestapo a aquella població. Des de la detenció, ni la seva muller ni ningú s’hi va poder entrevistar. Va restar totalment incomunicat fins a ser lliurat als franquistes.

En el moment de ser detingut, el President estava llegint el llibre que avui amb d’altres objectes és exposat en aquest acte. El dia 20 d’agost el President seria traslladat a París a la presó de la Santé controlada per la policia francesa. Hi restaria fins el dia 26, en que va ser lliurat de nou a la policia alemanya, que el va conduir cap a la frontera en cotxe, juntament amb el policia franqusita i agent de la gestapo Pedro Urraca de l’ambaixada espanyola.
Farien nit a Bordeus per avaria del cotxe, internant el President a la presó del fort Hâ. L’endemà seguiren el camí i el lliurarien a la policia espanyola a la frontera d’Irun.
Abans de ser lliurat, els policies que el custodiaren, li van permeteren escriure a la seva muller i li feren una fotografia, com a prova que fins aquell moment havia estat ben tractat. Aquesta fotografia, que avui presideix aquest acte, la trameteren a la muller del President, Carme Ballester.
Durant l’estada a la Santé, el 23 d’agost, davant les protestes diplomàtiques de Mèxic, el govern de Vichy va signar amb Mèxic un conveni on s’obligava a respectar el tractat d’extradició i a no permetre les deportacions, sinó es feia un procediment d’extradició que excloïa els refugiats polítics. Aquest conveni no va aturar però el lliurament de Companys a la gestapo, quan era en mans de la policia francesa.


El darrer lliurament de republicans per la policia alemanya a Franco va ser de Joan Peiró, el 19 de febrer de 1941, amb quatre persones més. Peiró va ser afusellat a Paterna el 24 de juliol de 1942. Avui, volem també recordar-lo i retre-li acte de reconeixement en presència del seu nebot Germinal Belis que ens acompanya en representació de la família.
La detenció i deportació del President va ser un crim del que en va ser responsable el ministre de Governació del govern de Franco, Serrano Suñer, amb posterioritat Ministre d’Afers Exteriors, que va comptar amb la complicitat necessària de les autoritats alemanyes i també del nou govern del general Petain. Sense la col•laboració alemanya i la francesa el President no hagués estat assassinat pels franquistes, després d’una parodia de procés que el va condemnar a mort pel fet de ser el President de Catalunya.
Avui, agermanats catalans, Francesos i Alemanys blasmem solemnement aquell acte ignominiós, en fem memòria i honorem el President Lluís Companys i amb ell el Poble de Catalunya.
Vull agrair de nou l’actitud del poble Francès i Alemany, expressada a través de la presencia dels seus cònsols en aquest acte de desgreuge.
L’acte d’avui tindrà una continuïtat en l’acte popular que promou la Comissió de la Dignitat de restitució de la gran bandera catalana, que el 26 d’agost de 1936 va col•locar Companys al baluard de Santa Amàlia, retirada pels franquistes el 1939. Fem una crida als ciutadans i ciutadanes a participar-hi,
No podríem acabar aquesta intervenció sense instar al Govern de Catalunya per tal que exigeixi al Govern de l’estat, a través de la Fiscal Superior de Catalunya, que promogui el procés per l’anul•lació del consell de guerra a que va ser sotmès el nostre President. És un deure ineludible del govern pel fet que Companys va ser jutjat i afusellat per la seva condició de President. No tindria sentit fer recaure aquesta càrrega sobre la família. Cal exigir el compliment del compromís d’anul•lar aquest procés, contret solemnement per la Vice-presidenta del Govern de l’Estat, davant del lloc on va ser afusellat.
S’ha iniciat des de fa mesos una campanya per part d’entitats de la memòria Històrica del Baix Llobregat que fa aquesta sol•licitut a la Generaltat. La Comissió de la Dignitat la fa seva i s’hi adhereix.´
Entenem també que ni la Generalitat ni la família Companys han de demanar al Ministeri de Justícia el certificat de reconeixement personal i reparació previst a la llei de la Memòria Històrica. Fer això seria un acte d’humiliació que no podem permetre i que no han volgut fer, per aquest motiu, moltes famílies d’executats. No necessitem cap certificat que digui que el President va actuar en defensa de Catalunya i que el procés va ser injust. A l’Estat li pertoca la reparació, que no pot ser altra que l’anul•lació d’aquell Consell de guerra, com el de Joan Peiró, Domènec Latorre, Carles Rahola, Manuel Carrasco i Formiguera i tants d’altres, que esperen que es dugui a terme. Seria bo seguir l’exemple de la llei alemanya del 25 d’agost de 1998 que va anular tots els processos injustos instruïts per motius polítics pels nazis.
Volem acabar amb les paraules dites pel Canceller Helmut Köhl: “Un poble que no coneix la seva història, no pot comprendre el present ni construir el futur.”
Comissió de la Dignitat.
Barcelona 29 de setembre de

Imprimir   Enviar a un amic/ga