JUDICI AL FRANQUISME. JOSEP-MARIA TERRICABRAS El Temps 28.10.2008

El jutge Garzón ha iniciat la fase d’instrucció per aclarir els delictes del règim franquista, tipificats com a “crims contra la humanitat”. Me n’alegro, tot i que el jutge Garzón ens té acostumats a fer molt soroll per a no res, menys amb casos d’independentistes. Ara mateix ha tornat a tancar sense resultats una gran operació que ell havia organitzat, aquesta vegada contra l’anomenat “terrorisme islamista”. Un cas entre molts altres.
Aviat farà trenta-tres anys de la mort del dictador. Espanya és l’únic país del món en què no s’ha demanat cap responsabilitat per una dictadura cruel de quaranta anys. La transició només va ser un punt i seguit amb la dictadura, però amb una amnistia que equivalia a una llei de punt final. Avui el panorama continua desolador: el rei es reivindica a si mateix com a rei franquista (per això el novembre celebrarà trenta-tres anys de regnat, sense esperar a comptar a partir de la Constitució del 78); el PP no ha volgut condemnar mai el franquisme; el president ZP diu que ja l’ha condemnat la història; la fiscalia de la Audiencia Nacional (successora del TOP) acusa Garzón d’inquisidor i afirma que els crims del franquisme són “delictes comuns” que ja han prescrit. A Espanya, el franquisme es considera un règim autoritari però legal. D’aquí que no es vulguin declarar nuls per decret els judicis sumaríssims del franquisme contra Companys, Carrasco i Formiguera, Carles Rahola, i tants milers d’altres.
Som molts els que hem condemnat el franquisme i que ja ho fèiem quan era ben viu. Però el postfranquisme espanyol no ha condemnat mai aquell règim, i sembla que no ho pensa fer. Alguns recorden, per excusar-ho, que, durant la guerra, hi va haver atrocitats per totes dues bandes. És cert. I també se n’ha de parlar. Però una cosa és la guerra, absolutament terrible, i una altra el règim franquista, instal·lat en el poder i en la seva legalitat. La crueltat i il·legalitat d’aquell règim haurien de ser finalment condemnades. Altrament,
continuarà en suspens el sentit democràtic de l’actual règim espanyol.
Em temo que, efectivament, passarà molt poca cosa, sobretot perquè, en mans de Garzón, les causes importants es volatilitzen. És clar que potser es troba més còmode amb els morts que amb els vius. Perquè va ser ell qui va mirar cap a una altra banda quan els independentistes catalans del 92 li van denunciar directament ser víctimes de tortures.
Davant de tanta indigència legal i democràtica, podem aprofitar dues coses d’aquesta iniciativa: que el jutge almenys ha plantejat els crims contra la humanitat del franquisme; i que s’obriran fosses comunes i, esperem-ho, es buscaran i s’identificaran les restes dels afusellats pel règim. Aquest seria, si més no, un consol i un reconeixement per als familiars. I per a molts altres.
Article publicat al setmanari El Temps, el 28 d'octubre del 2008

Imprimir   Enviar a un amic/ga