EL METRÒNOM D'UN TEMPS DISTÒCIC Homenatge a la memòria històrica dels ex-combatents republicans

EL METRÒNOM D’UN TEMPS DISTÒCIC (homenatge a la memòria històrica dels ex-combatents republicans):

0bro els ulls i em veig a mi mateix assegut a la banqueta negre del vell piano de roure, miro el metrònom que fa de xemeneia al mig de la tapa de cordes de l’instrument acústic. Els temps minven i alenteixen les notes de la trista partitura que toquen els meus dits amb una inconsciència inclement.
El seu suau CLAC, CLAC, CLAC,CLAC, m’hipnotitza els sentits deixant-me en un estat d’inacció tensional.
L’agulla va cada vegada més lenta, gandula, d’un costat a l’altre badallant. Intransigent en el temps, recorda les aspiracions perdudes d’un país abatut, cansat de moral. L’ombrívol color de les tecles sostingudes més greus del piano s’apoderen de les meves oïdes, em vull tapar les orelles amb els palmells de les mans però les mans no responen, romanen lligades amb una corda imperceptible al blanc i negre del teclat. Tinc fred, només vaig embolcallat amb una manta beix farcida de forats, el metrònom em mira amb els seu posat arrogant, dibuixa un somriure d’orella o orella, això no pot estar passant! Obro la boca i deixo anar un neguit provinent del més profund de l’ànima, però ningú em sent, al igual que quan criden llibertat els pobles esclaus. CLAC,CLAC,CLAC,CLAC, el maleït metrònom lluny d’una mínima empatia ironitza amb el seu so, se’n riu de la meva impotència.
Recordo temps passats, la transició, la repressió feixista, i molt abans, sí molt abans la fam i la guerra. Em torna a la memòria l’olor a fum i a cremat, a pólvora i sang, les trinxeres on aixoplugar-se de les bombes traïdores, tots protegint la vida amagats entre cadàvers de companys de lleva.
Els ulls em reflecteixen el neguit dels meus records, no ho he explicat mai a ningú perquè ningú se’n recorda de nosaltres, ningú em creuria, senzillament em prendrien per un vell senil.
Les víctimes de les guerres i els que n’han format part tendeixen a ser oblidades per una societat hipòcrita, mancada de memòria dolosament i que mai no vol girar-se a mirar enrere, CLAC, CLAC, CLAC,CLAC, el temps s’accelera.
No aconsegueixo deslliurar-me d’aquest so insolent, m’irrita la seva desconsideració, què soc? un dany col•lateral del passat? un supervivent d’un temps distòcic que fa nosa a la societat? el record d’una època que ningú a estat capaç de condemnar enèrgicament? CLAC.CLAC,CLAC,CLAC
Ja no puc més, les llàgrimes se’m converteixen en sang i em rellisquen per les galtes, esperant que alguna persona em rescati del turment al que he estat condemnat. Per què Déu m’ha castigat d’aquesta manera tan cruel, voldria clavar-me les ungles als palmells de les mans per saber que sóc viu però els dits continuen tocant la melodia de l’ahir, CLAC,CLAC,CLAC,CLAC
Jo no vaig néixer soldat però la guerra me’n va fer, no vaig voler ser víctima però el destí m’hi va convidar.

Recordeu-nos.

Imprimir   Enviar a un amic/ga