"Aquella vergonya de fa mig segle". Joan Pinyol sobre els 70 anys de l'acabament de la guerra.

Quan va acabar la guerra incivil (avui fa 70 anys!) aquella coseta petita i gordeta que durant gairebé 40 anys va tenir les terres que va ocupar a la força sota el seu braç tensat cap al sol, va projectar la construcció d'una obra faraònica a Cuelgamuros, dins el terme de El Escorial i molt a prop de Madrid.

Creia -perquè els seus aires de desesperada grandesa no li permetien de veure gaire més enllà del final del seu nas-, que el seu generalíssim i omnipotent poder faria possible tenir l'obra acabada en un sol any, de manera que va imaginar que en el primer aniversari de "la gloriosa victoria contra el ejército rojo, cautivo y desarmado", és a dir, l'1 d'abril de 1940, podria inaugurar solemnement el monument aixecat per recordar els seus, és a dir, els Caídos por Dios -pel seu Déu- y por España -el seu particular imperi que a mi encara em provoca nàusees-.

Però la ineficiència dels seus, la impossible realització material del que pretenia i tots els seus deliris de nou dictador en una Europa prefeixista van estampar-se contra la més dura realitat, i el "Monumento dedicado a los Mártires de la Cruzada" no es va enllestir fins 20 anys després, i tal dia com avui, de fa 50 anys, és a dir l'1 d'abril de 1959, després d'haver mig obligat les empreses de la "España liberada" a deixar lliures els treballadors perquè puguessin assistir a l'acte, el dictador -aleshores també amb aires de bisbe, perquè entrà en el recinte sota un tàlem dedicat només a les grans autoritats eclesiàstiques- inaugurà oficialment la Vergonya més descomunal de les que encara recorden el seu mal pas per aquesta vida.

Aquests 20 anys van ser plens de penúries per part dels perdedors de la guerra obligats a perforar la roca per encabir la Basílica, d'anades i vingudes del "Generalísimo" per supervisar com s'aixecava el seu joguet particular, d'encàrrecs artístics clandestins per poder aprofitar el talent creatiu d'algun "rojillo", de despeses multimilionàries enmig d'un país oprimit per la misèria, de morts per accident laboral que eren sistemàticamenmt silenciats-, de canvis d'arquitecte, de frustracions del petit general davant l'alentiment de les obres, d'annexió d'una comunitat benedictina -com la de Montserrat- que encara té la missió de resar només "por nuestros Caídos", de mil barbaritats més i cap al final, de la més gran salvatjada que es pugui arribar a fer com a ésser humà. Em refereixo a l'aprofitament d'uns cossos enterrats en fosses comunes des de feia més de dues dècades per omplir el també descomunal i funest mausoleu, després de traslladar-los sense cap avís als seus familiars i, en molts casos -com el del meu avi Joan-, pertanyents al bàndol que defensà la llibertat i el poder democràtic d'unes urnes en contra d'un exèrcit rebel que s'aixecà en armes contra la II República.

Avui és un dia amarg, trist, que commemora els 70 anys de l'esclafament de les llibertats al nostre país i els 50 anys de la realització d'una follia de pedra picada per milers de mans innocents a l'ombra d'una salvatge dictadura només teòricament acabada perquè si no, responeu-me, si us plau, aquestes tres preguntes...

Imprimir   Enviar a un amic/ga