Acte Ateneu barcelonès. 22 maig 2003

Bona tarda,

És un gran plaer, i també un honor, tant per a la Comissió de la Dignitat com per a Òmnium Cultural, comptar amb la presència en un acte a Barcelona de dos amics salmantins molt especials, Teresa Carvajal i Aníbal Lozano. Sé que molta gent ha estat esperant que vinguessin, i de fa molt de temps, i, mira, ha estat possible en aquest moment especial que estem vivint.

En primer lloc voldria agrair a Teresa i Aníbal l'esforç que suposa el fet d'haver viatjat des de Salamanca, una ciutat amb aeroport semi-militzaritzat -és a dir, una ciutat sense aeroport- que històricament ha patit moltes mancances d'infrastructures i inversions per part de l'Estat. Mancances que han fet, per exemple, que molts salmantins joves, hagin de sortir de Salamanca per trobar feina. Teresa i Aníbal, Aníbal i Teresa, muchas gracias por estar presentes aquí hoy. Es un placer y un honor para nosotros.

..........

Fa un moment he parlat de l'aeroport de Salamanca. I per bé que avui no penso parlar-vos d'aeronàutica -tranquils-, he pensat que potser fóra una institució que ens aniria molt bé posar com a símbol per parlar de la nostra lluita pels Papers de Salamanca, però també per parlar de la lluita de Teresa i Aníbal i de la raó que volíem que fossin presents avui a Barcelona. En tot cas en serà el marc d'una anècdota molt alliçonadora que us voldria explicar.

En ocasió del segon viatge que va fer la Comissió de la Dignitat a Salamanca, a mitjan novembre 2002, per protestar per la inauguració de l'exposició "Propaganda en Guerra", vaig poder sentir una conversa en el vestíbul d'aquell aeroport. Vaig sentir-la sense que ningú no se n'adonés de la meva presència. Jo hi havia anat sol en cotxe a Salamanca. El gruix de l'expedició havia d'arribar-hi en avió. Aquell avió xàrter havia d'aterrar a una hora concreta, i ja portava més de mitja hora de retard. De fet, era l´únic avió que hi havia d'aterrar en tot el matí. Els seus passatgers, tots ells de la Comissió, tenien un compromís amb la premsa davant el palau de Congressos de Salamanca on s'inaugurava l'exposició i anava passant el temps. Però l'avió no baixava. Anava donant voltes i més voltes al voltant de l'aeroport. Voltes i més voltes i ja hi portaven més de mitja hora. I va ser aleshores que jo vaig sentir el que vaig sentir. Vaig sentir, amb tota nitidesa, com un funcionari de l'aeroport li deia a un Guàrdia Civil de certa graduació: "estos ya no llegan a su rueda de prensa". I vaig sentir com el darrer li responia "Y cuando lleguen, bien mareados que llegarán". És a dir vaig poder esbrinar -i això és el primer que us volia apuntar- que els programes de vol de l'aeroport de Salamanca poden obeir a criteris que van més enllà de la meterologia o la disponibilitat de pistes.

I bé, potser us esteu preguntant, què té a veure l'aeroport de Salamanca amb la Teresa i l'Aníbal, i el fet d'haver-los convidat avui? Podríem dir, sense forçar gaire les comparacions, que ells també són víctimes i oponents d'aquelles autoritats que maregen els ciutadans. Sigui en avions o fora d'ells. De fet, aquelles mateixes autoritats -càrrec amunt, càrrec avall- havien estat les mateixes a assegurar-se -a través del boicot actiu que hi van practicar- que la Teresa, tota una regidora de l'Ajuntament, no li arribés la invitació que li fèiem per ser present al primer dels actes que la Comissió havia organitzat a Salamanca un mes abans.

En parlar amb agraïment de la valentia i la solidaritat de Teresa i Aníbal, jo no voldria que algú pensés que els vull fer la gara-gara -la pelota-, ni que s'hi veiés aquell ànim hipòcrita tan característic dels qui, com diria un anglès, volen posar-se plomes d'altri al barret propi. El que avui vull expressar no té res a veure amb patriotisme ni actituds subjectives i oportunistes. Si Roma no pagava traïdors, a nosaltres tampoc ens interessen. Ens interessen les persones amb criteri, amb valentia per denunciar allò que està malament aquí i a les Antípodes, allò que està malament al pati veí i sota el llit de casa. L'admiració que avui volem expressar té a veure amb el manteniment d'uns valors i amb la capacitat de denúncia d'aquells elements de la realitat pròpia que no acaben d'anar prou bé, per dir-ho d'una manera suau que, n'estic segur, no satisfarà ni la Teresa ni l'Aníbal. El que ens admira d'ells és la seva actitud crítica amb unes forces vives que atenallen la societat i n'impedeixen el creixement i la completa democratització, no sols a Salamanca, sinó arreu de l'Estat, també aquí, on no fa ni setmanes que una població ha suprimit el nom de Serrano Suñer per a una de les seves principals vies. Ells saben molt bé què és no arronsar-se davant el poder en ser persones que han sabut mantenir un esperit d'independència envejable davant el caciquisme i els abusos de poder, com els que impedeixen d'aterrar segons quins avions.

La Comissió de la Dignitat també comparteix plenament aquesta postura tan necessària. Tampoc nosaltres voldríem passar per alt aquelles coses pròpies que no van prou bé a casa nostra. En aquest capítol podríem pensar -ja que encara no estem en període de reflexió- en aquell grup nostàlgic que tot i dir-se partit no-sé-què "de Catalunya", no hi actua, i no sols no hi actua en el cas dels Papers, sinó en força d'altres. Però hi ha més aspectes de casa que cal denunciar o, en tot cas, corregir. No seria lògic de reclamar el retorn a l'Arxiu Nacional de Sant Cugat d'una part essencial de l'ànima històrica republicana catalana -dipositada actualment en un obscur dipòsit, vestit d'arxiu, a Salamanca- i no reclamar també per a l'Arxiu Nacional de Sant Cugat els documents referents a la Presidència de la Generalitat a l'exili, dipositats per raons que se'ns escapen, al Monestir de Poblet. Creiem que tot plegat hi ha hagut prou "desvertabració de la memòria" -com l'anomena molt bé Aníbal Lozano- perquè avui no es pugui rectificar sàviament aquella equivocada i contradictòria cessió.

Per tant, com veieu, Teresa i Aníbal, "en todas partes cuecen habas". En aquest i en tants d'altres sentits, no podem donar-vos prou les gràcies per haver estat amfitrions, reals i ideològics, de les nostres càndides ambaixades a Salamanca. Els articles de l'amic Aníbal a Salamanca i a La Vanguardia -aquests molt llegits em consta- han estat actes aixecades per testimoniar les nostres civils peticions. Precisament en un d'ells, sobre Carles Fontserè -que em consta que tant li hagués agradat esser present aquí avui per donar-vos una abraçada, ha volgut que us ho digués- en un article d'Aníbal sobre en Fontserè, deia, hi parlava d'una teoria sufí apuntada per José Angel Valente, segons la qual "l'ull no és ull perquè tu hi vegis, sinó perquè ell et mira". I és ben cert. Els nostres viatges a Salamanca, segurament una mica enlluernats, una mica bornis, no existiren perquè nosaltres hi veiéssim, sinó perquè nosaltres hi forem vistos. Certament, aquells viatges serviren precisament d'alguna cosa perquè eren vistos pels ulls de gent com l'Aníbal. De fet, i malgrat el nostre desconsol inicial, ara podem dir que no ens fa res que no ens hi hagin vist el Sr. alcalde, el director de l'Arxiu i altres representants de les institucions salmantines, els quals havíem convidat en el seu dia. Aquells ulls -ja ho sabem- no veuen el que no volen veure. Aquells dies, certament, es feren de mal veure, i sort que de la seva absència no ens contagiéssim del desànim o de la crisi existencial dels qui, en no veure ulls, creuen que no veuen. Perquè no és així.

En definitiva, ningú no ha expressat tan bé com l'Aníbal aquelles contradictòries sensacions que degueren passar per la lúcida consciència de Carles Fontserè plantat, incrèdul, davant el Director de l'Arxiu de Salamanca, en veure que l'Exposició "Propaganda en Guerra" no contenia -més aviat caldria dir, no s'havia atrevit a contenir- cap cartell d'ell, ni pràcticament cap més document ni cartell fet de catalans. Esperem que allò hagi estat, com va dir un periodista, el primer tast de la victòria que serà, algun dia, la plena democratització i repatriació dels arxius catalans. En tot cas, i des d'un punt de vista més murri, podem dir que era una instància -poques vegades tan ben escenificada- de la síndrome del lladre que amaga el botí sota l'estora abans de la visita del seu legítim propietari. Una cosa ben semblant al que devia sentir -penso- el meu avi, el Dr. Josep Trueta, en veure els seus mobles a casa d'un colonel de l'exèrcit espanyol a l'Eixample barcelonès al poc de morir el Generalíssim. Havien estat requists un fatídic 1939, el mateix any -mira per on- que els homes de Franco s'enduien els arxius catalans en vagons de trens a Salamanca.

Però tractant-se d'Aníbal Lozano, potser no estaria bé de limitar-nos a parlar de robatoris de papers o de robatoris de mobles. Potser caldria també parlar del robatori del dret d'expressió, o del robatori de la seva columna diària en un periòdic ben concret. Qui més adient per fer-ho que una salmantina, la Sra. Maria Dolores del Castillo -no confondre amb la Pilar de l'idem-, la qual fa uns mesos va escriure aquesta carta -que l'Anibal no coneix- a un diari que l'Anibal, ara sí, coneix molt bé. Aquesta Sra. del Castillo, que no la del Caudillo -insisteixo-, va escriure, i llegeixo un tros de la seva carta: "Sr. director, Como salmantina, hija de familia antigua castellana que vivió toda su juventud en una casa situada entre la Universidad y la Catedral, hija de un catedrático de la Universidad de Salamanca y Secretario del Ayuntamiento, he de comunicarle que me parece tristísima la actuación represiva de usted contra su colaborador Aníbal Lozano por el simple hecho de ejercer uno de los derechos básicos que, después de 40 años de feroz dictadura, recuperamos en 1977: la libertad de expresión". Con respecto a los trístemente famosos papeles de Salamanca, quisiera decir que el sentido de la Justicia debe siempre prevalecer sobre cualquier otro como puedan ser la supuesta unidad de un archivo a todos luces incompleto (los únicos documentos que contiene son algunos papeles de algunas "zonas rojas"). Esos papeles tienen unos legítimos dueños a los cuales les fueron robados para, precisamente, represaliarlos, encarcelarlos, torturarlos y asesinarlos."

I la carta acaba dient: "Tomen nota: la actitud del actual gobierno del estado español con sus subvenciones a la fundación Francisco Franco, el discurso del rey sobre la lengua, ataques a entidades catalanas, la discriminación de la lengua catalana en todos los ámbitos, etc. está favoreciendo un crecimiento sólido y constante del sentimiento nacionalista catalán. Que luego nadie se rasgue las vestiduras y que cada personaje asuma su grado de responsabilidad en el futuro sociopolítico del estado español."

Carta firmada per: Maria Dolores del Castillo Álvarez-Cedrón. Com podeu suposar molt bé -amics i amigues- aquesta carta mai no va ser publicada. Potser l'Anibal entendrà millor que ningú el perquè.

També ho eentendrà perfectament Teresa Carvajal, entranyable companya i digna combatent per causes culturals i polítiques molt semblants a les nostres. Ella ha estat, juntament amb José Frias i José de las Heras -l'un director del Departament de Documentació i l'altre professor d'història contemporània de la Universitat de Salamanca- l'altra gran suport que ha rebut la Comissió de la Dignitat a Salamanca. Ha estat, juntament amb l'Aníbal, l'altre gran testimoni dels nostres intents, no sé si ingenus o no, de fer-nos entendre a Salamanca. Certament va ser gràcies a una carta de la Teresa -una carta tan eloqüent com valenta- publicada a La Vanguardia a la setmana posterior al nostre primer viatge, que se'ns obrí els ulls a molts catalans sobre l'existència de suports genys menyspreables a la causa del retorn entre els propis salmantins. Ho apuntaria també el Professor Frias unes dies després amb una carta al mateix diari.

L'amiga Teresa, regidora de la ciutat de Salamanca, s'ha interessat des de l'inici, en escrutar el perquè de la quasi unanimitat salmantina al voltant de la famosa campanya i manifestació de 1995. Més enllà de sentir-nos propers a ella pel tema del suport que pogués donar a les nostres posicions, que això, segons com, és secundari, del que realment cal felicitar la Teresa és de la valentia de fer dues preguntes en veu alta: a) què hi havia darrera la visceralitat amb què algú havia fet sentir aquest tema els seus conciutadans i b) què volen dir, en el fons, aquests catalans que venien a explicar-se a la seva ciutat. Per saber la resposta a aquesta darrera qüestó, ens va convidar a fer un acte-assemblea quasi espontani a l'Ateneu de Salamanca, on Carles Fontserè va ser l'estrella, com no podia ser d'altra manera, com recollia un "30 Minuts" a TV3 fa poques setmanes.

Ara bé, us puc assegurar que Teresa Carvajal no es va limitar a fer preguntes i obrir portes al diàleg. Ben aviat soprendria la societat catalana amb les seves brillants anàlisis d'allò que fallava en aquest cas, i perquè fallava. El dia 19 de gener passat, concretament,va crear sensació amb un article combatiu i solidari al diari Avui en què sentenciava: "En un Estat de dret és necessari parlar, debatre, posar les coses en el seu lloc perquè puguem sentir-nos ciutadans lliures i la normalització democràtica en el nostre país sigui una realitat. Salamanca, submisa en l'emigració de gairebé tota la seva joventut des de fa temps immemorial, encara no ha pogut alliberar-se de l'ombra del cacic, del pal·li de l'integrisme religiós i de les seqüeles del franquisme tardà. Crida l'atenció que persones amb cultura i preparació per als càrrecs que ocupen, tinguin por de pronunciar-se en públic sobre el tema del papers -i d'altres temes- cedint submisament el seu bagatge cultural a la voluntat repressora d'una forma de poder anacrònica.Molt encertadament, una personalitat d'aquesta ciutat va sentenciar que al morir el dictador va rebentar el seu règim, però van sortir al carrer milers de "franquitos" difícils d'assimilar a curt termini per la recent i escarransida democràcia."

En aquest punt, voldria apuntar que m'hagués encantat que els amics Teresa i Aníbal haguessin conegut, no crec que fos així, l'historiador i poeta català Fèlix Cucurull, amic i mestre de tants membres de la Comissió de la Dignitat i, estic segur, dels socis d'Òmnium. Ell moltes vegades assistia una mica perplexe i callat a les típiques converses d'alguns catalanistes molt concrets sobre el desig que tenien -més o menys confessat- de fer tinta amb la sang dels castellans. I en acabat, un cop acabat les diatribes, tan sovint filles de certa ignorància i frustració -com solen fer els mestres quan finalment se'ls demana la seva d'opinió- solia apuntar el següent. Els castellans -deia plàcidament en Fèlix-, els autèntics castellans, els castellans-lleonesos i els castellans manxegs etc,- tenen exactament el mateix problema, enemic, contincant -digueu-li com vulgueu- que nosaltres els catalans. La submissió al centralisme. No tingueu dubte que la cosa que més interessa els catalans és que se n'adonin d'aquest fet, i s'hi rebelin. És clar eren altres temps, però el fons del que deia crec que és absolutament aplicable avui. I estic segur que la Teresa i l'Aníbal hi estarien d'acord. Allò que ens aniria bé als catalans, que també tenim els nostres sectors recalcitrants i nostàlgics i no precisament de Francesc Macià i de Pau Claris, és que els castellans també es rebellessin contra el desgovern i el caciquisme local que sovint empara. D'aquesta manera, deia, deixaria d'haver-hi aquest camp tan abonat per a un anticatalanisme, en el fons tan injust, però no per això poc estès, a tot Espanya.

Abans hem esmentat el necessari esperit crític, i d'autocrítica, que creiem que cal mantenir , i fins hem fet esment d'algun grup que no representa prou bé els interessos patrimonials i la dignitat històrica d'aquest país. També voldria fer esment dels que sí ho fan. En aquest aspecte voldria agrair especialment el suport que la Comissió de la Dignitat ha rebut de pràcticament tots els grups polítics del país al llarg del darrer any i mig. El suport, també, d'uns 300 ajuntaments de tots els Països Catalans. N'estem molt contents. Però avui voldria agrair d'una manera ben especial el suport i la presència de polítics com Imma Mayol, Roser Veciana, Carles Bonet........................................ amb tot el que representa acudir a aquest acte a 24 hores del període de reflexió de les eleccions. I voldria aprofitar la seva presència avui -cosa que també farem en una carta a tots els nous Ajuntaments que surtin diumenge- per parlar un moment de futur. La Comissió de la Dignitat, i estic segur que Òmnium Cultural també- us volem demanar als polítics un renovat compromís de les institucions i partits que representeu amb la reivindicació dels papers.

En aquest aspecte, i després d'haver realitzat prospeccions favorables en múltiples poblacions adherides a la Comissió, i, paral.lelament, amb la Federació i amb l'Associació de Municipis de Catalunya, volem demanar-vos que faciliteu la col.locació d'aquests petits rètols, que la Comissió proveirà, als balcons o altres llocs públics dels nous ajuntaments, siguin dels directament afectats o no pels espolis del 39. Uns rètols discrets però que duen un lema tan senzill com emotiu: "Volem els papers". Demanem que els ajuntaments els col.loquin i els mantinguin fins que vinguin millors temps. Temps en què a Madrid hi hagi un govern més demòcratic que l'actual, tan oposat a retornar els objectes robats per feixistes; un govern que no instrumentalitzi el poder judicial; un govern que no ens emboliqui en guerres tan il.legals com sagnants; un govern que no tanqui diaris i imposi idiomes i esquemes educatius alienants; un govern més diposat a condemnar el colpisme franquista i que propiciï un clima en que siguin retirats el rosari de monuments i noms de carrer franquistes que encara decoren tants pobles i ciutats de l'Estat; en definitiva, un govern que no creï un clima polític en què els periodistes són perseguits i els fons europeus per a cultura usats en polítiques de façana o per financiar exposicions de documents robats.

A l'igual que la lluita que porta Teresa Carvajal pel patrimoni castellanolleonés, a l'igual que la lluita que porta Aníbal Lozano per la dignitat periodística i l'ètica des del periodisme compromès, la lluita de la Comissió de la Dignitat pel retorn dels documents republicans no pot ser conjuntural, ni producte d'un caprici passatger. A partir de 1995, i molt concretament, a partir del 2002, aquesta lluita ja forma part, de manera permanent, de la nostra agenda ciutadana. Sense aquesta reclamació -en la què esperem encantats que els amics de l'Òmnium Cultural ens hi vulguin acompanyar, com avui- sense aquesta reclamació, dic, aquesta agenda no pot ser considerada completa. Sense Papers, Catalunya és un país incomplet, descalç. Un país tractat indignament. Sense papers, seguirà sent, en el fons, un poble nu, vençut, una nació desprovista de la font que nodreix la seva memòria històrica. Com diu Ricard Vinyes, en el debat que ara -per sort- reviscola sobre la memòria històrica, els nens de la guerra o les fosses comunes, etc, "el dret al coneixement històric i al patrimoni històric propi ha de ser vist com un dret, un servei, com ara l'educació o la sanitat". Certament no pot ser vist com un botí de guerra.

Ara bé, als escèptics que des de la quintaessència del pragmatisme ens puguin dir que demanant els arxius creem frustració ciutadana, en perseguir un objectiu inabastable, els hem de respondre el següent. Nosaltres creiem que la contribució que estem fent a la presa de conciència de molts ciutadans, ja és, en si, un objectiu considerable. Quanta gent no estan comprenent les limitacions de la Transició amb la pedagogia que emana d'aquest i d'altres episodis. A més, la proposta d'intentar posar el grau d'exigència i autoexigència dels ciutadans al mateix nivell que aquests ressorts puguin tenir en països de més recorregut democràtic, és un altre objectiu que estem segurs que val la pena. A més, és una aportació que vol enfortir el valor -ètic i moral- que més pot contribuir -ara sí, d'una manera ben pragmàtica- a recuperar el patrimoni històric i a fer justícia després de tants anys. Amb el vostre ajut, Teresa i Aníbal, Aníbal i Teresa, ho aconseguirem.

Moltes gràcies.

Imprimir   Enviar a un amic/ga